Llidó, el mirall de Xile

Passen els anys, fins i tot les persones, però queden en les ments -perennes i tatuats en la memòria col·lectiva- els fets d'algunes d'elles en benefici de la societat, en atenció als més humils com a baules més febles d'aquesta. Un d'aquests exemples, ara que estic a Xile, és sense cap mena de dubte mossèn Antonio Llidó Mengual (1936-1974), capellà de Xàbia que, arribat al país austral en 1969 després de les peripècies que hagué de passar en aquella Espanya franquista del desarrollisme des de 1963 en què cantà missa, s'involucrà com a pocs estrangers en la injusta realitat xilena poc abans del govern de Salvador Allende.

Dic tot açò, com a valencià eradicat temporalment a Talca i Valparaíso, perquè el mirall que representa el compromís de Llidó amb els pobres continua sent, 40 anys després de la seua tortura i desaparició, vàlid per als xilens del segle XXI. Ciutadans que -pels terribles efectes del colp militar- encara pateixen (i de quina manera) les pernicioses conseqüències d'aquella prolongada era, nefasta en l'educació, la sanitat, les relacions laborals o la cultura, i com a corol·lari de despropòsits, perpetuada en forma d'una constitució vigent heretada del règim militar i, per consegüent, una democràcia supeditada al desgavell que això mateix suposa.

Curiosament, he ensopegat involuntàriament mentre espigolava els fons de la biblioteca de la UPLA, una de les universitats públiques que va nàixer pel trossejament que el dictador féu de la Universidad de Chile per allò de “divide y vencerás”, amb el llibre de Andrés Brignardello Valdivia, «La Iglesia olvidada. La Teología de la Liberación en Valparaíso», Ed. Puntángeles, Valparaíso, 2014 [187 pp.]. Una obra que parla d'aquells canonges, molts d'ells forans i alguns catalans i valencians, que es varen comprometre amb els postulats del Concili Vaticà II conformant la Pastoral Obrera, l'Església Jove, l'Església del Poble i, finalment, Cristians pel Socialisme.

Particularment, he llegit amb fruïció els capítols que parlen dels sacerdots catalans en la diòcesi de Valparaíso (pp. 50-80): Joan Sanmartí, Francesc Puig (Quilpué), Ignasi Pujadas (Forestal Alto, a Viña del Mar), Josep Ribera (Forestal Bajo, a Viña) i Joan Casañas (en la Universidad Católica de Valparaíso), i dels valencians Enrique Cogollos, Antonio Sampere i Llidó (destinats a Quillota), “Antonio Llidó y el compromiso con Dios, el Pueblo y la Revolución” (pp. 122-133). Un recorregut aspre pel viarany que tots ells transitaren i que, fins i tot, li costà la vida a l'alacantí després de ser brutalment torturat per la DINA. En particular, aquells testimonis de gent que el conegué i tractà: “Antonio llegó entonces a revolucionar el ambiente laboral. Él renunció al dinero del Obispado y trabajó como profesor de francés, él se ganaba la plata con eso, andaba vestido de jeans comunes y corrientes y, si era necesario, se levantaba a las 2 ó 3 de la mañana a poner inyecciones a cualquier señora que lo necesitara (...) agarraba su bicicleta destartalada y partía, nunca tenía plata porque siempre andaba comprando cosas a los más necesitados (...)” o “Antonio venía con la corriente de la Teología de la Liberación, o mejor dicho la Teología de la Liberación se adapta perfectamente a Antonio” (pp. 124-125, testimonis de Noemí Pacheco, 23.9.2007).

Al remat, Toño —com era conegut Llidó— representa la fèrria voluntat d'un assenyat ciutadà del món per combatre, amb totes les seues forces i en qualsevol part d'ell, la desigualtat, l'opressió i la injustícia, i espargir pertot arreu els valors universals de respecte i dignitat consubstancials a l'ésser humà. Un exemple per a tothom, però a banda dels xilens per als valencians d'avui que, mig enganyats, mig confiats de que tot era possible en aquesta terra nostra socarrada sense pietat, ens hem venut per un miserable plat de llentilles i així ens va.