Francesc, un líder mundial

Sosté Andrea Riccardi, biògraf dels últims papes i fundador de la Comunitat de Sant'Egidio, avui un dels teòlegs de referència del catolicisme, que el discurs del papa al Parlament Europeu, el 25 de novembre passat, marca un abans i un després i “un lideratge més enllà de l'Església”. “Diguem que a Estrasburg Francesc s'ha doctorat”, va sentenciar Riccardi. Efectivament Francesc, que en la seva exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, diu que somia, sempre des de l'alegria, “una opció missionera capaç de transformar-ho tot”, s'ha convertit en un líder mundial de primera magnitud, escoltat per creients i per no creients per igual. No va dubtar a encarar-se amb la vella Europa i denunciar que no es pot tolerar “que el Mediterrani es converteixi en un cementiri” davant el silenci d'una societat “egoista” que ha adoptat un sistema de vida “d'opulència insostenible i indiferent als més pobres”. Amb un estil propi dels capellans de Llatinoamèrica, que no han dubtat mai a agafar el toro per les banyes i posar-se a la part contrària dels cacics, Francesc va tocar el crostó al govern d'Europa i, després, a la totpoderosa directora del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, a qui va plantejar la necessitat d'una economia inclusiva i davant de qui va denunciar que l'atur no només “mina l'activitat econòmica” sinó també “l'autoestima de les persones, i destrueix l'estructura de la societat”.

Aquest és el papa líder del món que de Lampedusa, on clama pels immigrants, va a Albània, el país d'Europa més pobre, i d'Albània a Estrasburg, seu del poder del vell continent, però, alhora, ciutat que pertany a la laica i descreguda França, per acabar a Turquia, on ha allargat la mà a l'islam. L'acostament als musulmans i les pregàries a l'emblemàtica Mesquita Blava, però, no li han fet tremolar el pols, i amb la màxima contundència ha condemnat l'islamisme radical que aquest any ha planejat la solució final per als cristians de l'Orient i les altres minories religioses.

Aquest és el papa que aquest any ha organitzat un sínode extraordinari de bisbes per parlar de la família, dels diferents models de família, i ha obert el debat sobre la necessitat de l'Església d'acollir els homosexuals i de canviar la fèrria doctrina per acollir d'una vegada els divorciats. Aquest és el papa que truca personalment als pares i familiars dels ostatges decapitats per Estat Islàmic, i que, en rebre una carta d'un jove andalús víctima d'abusos sexuals comesos per membres de l'Església , no dubta a agafar a el telèfon i parlar-hi. I immediatament –i sota la regla de “tolerància zero”– posa la diòcesi de Granada de cap per avall i fa que es detingui els culpables.

Aquest papa, que va tornant l'Església més humana, menys inquisidora i més comprensiva, és, avui, un dels homes amb més influència del món. “Una de les malalties que veig més esteses avui a Europa –va dir – és la solitud, pròpia de qui no té cap vincle. Es veu particularment en la gent gran, sovint abandonats al seu destí, i també en els joves sense punts de referència i d'oportunitats per al futur; es veu igualment en els pobres que poblen les nostres ciutats.”