Heretarem la terra

Els magraners ja esbandeixen les cabretes vermelles al sol. L'ombra d'El Garbí descorda albades als cimadals. El Camp de Morvedre, hui l'anomenarem “Muri Veteri”, davalla per l'autovia com un colossal esquitxell de llum, un guspireig de llibertat que s'esmerça en assolir l'atzur. A l'esquena efluvis del septentrió, flairança de falgueres encastades en la llacor, una remor esventrada sota les consignes dels xarxets i els agrons allà a la Marjal dels Moros. Llurs enraonies tramunten els meandres remots, les contrades en semblen més allerades, s'hi desempereseixen com qui s'hi treu les sabates a la llar. Les canyes gerdes fan giragonses, jocs de mans, amb la subtilesa dels dits desnerits, fimbradissos, garlaires i enriolats. Marc diu alguna cosa i esdevenen les ganes de riure, mots savis que ens provoquen gaubança en declinar la jornada. A Port Saplaya albires balconades i s'enruna el vespre. Observes els objectes, són pertot arreu, semblen despreses del nostre cossatge, com ara els atifells a les caixes dels supermercats.

Tot d'una “El rincón de Merino”, Cabas. La mare avança enterca davant teu, ho fa amb petjades constants, defuig amb certesa les punxes de la garriga. L'escoltes rondinar de l'avi, de la infantesa, de l'afany per extraure el terrer de la muntanya, aquella que sempre reclama el que el pertany; els bancals en terrasses per la serralada, hui a males penes si en queda alguna pedra. T'engrapa un sabor de cireres, una aroma estiuenca, la sang de l'herba, l'escanyament més sublim del jorn. Unes veus que de sobte retrunyen igual que a la bassa de la ninesa, cristal·lines, diàfanes escates recloses entre les parets. Aquesta jungla d'esbarzers sebolleix les minúscules remembrances, la imatge de qui fórem algun dia, els infants albats que sempre s'empassen les històries de donyets, d'animals que xerrotegen. Fins ací no arriba la fresa de les campanades del poble, aqueixa melodia que t'abranda massa nostàlgia, ja des de ben menuda, quan jugaves amb Immaculada en la cambra de sa casa, darrere l'església. Tocs que tenen sempre una mena de tristor embolcallada, un comiat que mai no s'acaba.

Quan ja no puguem cobejar res, quan tan sols siguem un falcat del torb que tomballeja gansonerament sobre els aurons dels fondals, i l'oblit ens enferrisse les arestes del cor, potser només delejarem una bleva de terra on romandre.

3 juny 2015