Vida

Voldries ser un retentir de pàmpols quan l'aurora s'abranda, fendre el mestral que et fibla les contrades de la coratgia, restablir l'esguard que empaita la gaubança sobre l'anyil. S'esvaneix el sol entre l'embromat, llacunes albes deixatades, migjorn al vespre, curull d'immensitat, llum sotragada, orbetat, tremolins a la sang, vertigen, tot t'ho empasses a glops arrauxats.

Una llambregada d'espígol s'extravia fugissera, tot d'una un conductor insolidari llança una llauna de refresc per la finestra del cotxe, per què alguns han d'enllordar el món? La Serra de Xiva té l'aroma d'històries fictícies tatuades a la pell, frontera vetusta pel Paso de las Cabrillas cap a la Meseta, allà dalt el pic de Santa Maria, La Alhóndiga, rostos i carenes, gorges per on s'esguimba el riu de Bunyol. La Serra de Malacara, blavenca al tard, l'escorça castanya dels aurons, l'obagor dels roures, alzines i freixes, en espetegar el llostre; l'espí blanc, el llentiscle. Durant la Renaixença anomenaven aquesta zona la “Suïssa Valenciana”. Els bassals del riu Juanes, des de la cova del Turche fins a Las Palomas. Les àguiles, els falcons. Les fonts: La Jara, El Bolot... Corriols sirgats sobre l'asfalt a la recerca del nord, petjada de lluna s'entesta a romandre sobre el dia. Macastre, els garrofers, tot i la seua bellesa esponerosa, sempre et convoquen per a l'aflicció, la dissort d'una hecatombe. Xiprers bosquerols, pinedes ciclòpies, nesprers. Un abocador a Dos Aigües moralment il·lícit, malvolença envers la vida. Falgueres vora carretera tot tramuntant la serralada, contemplar torrenteres de xops ordidors d'humitat, planúria vermella als pinacles dels cavallons. Vinyes un xic porugues arrengades a recer del pedrenyal. A Iàtova ametllers, reminiscències del foc, despulles renoques.

Els petits esdeveniments s'esfilagarsen per les hores davallades vers l'horitzó, la gent que passeja els quissos, la tertúlia a la tanca on s'hi esbargien; una ciclista urbana esquiva els vehicles, rostres coneguts que et somriuen, i sempre claror que travessa cada comarca íntima amb un dolor agarbonat, fins i tot l'enyor és l'estima de l'evocació. Accidentalment et cau un esquitxell de perfum aliè i se t'esllavissen remembrances als ulls. Perquè només és això, un mot, l'estança que ens acull, una tendresa gairebé somorta, el llambreig intacte que amara els vidres als finestrals, vida.

9 juny 2015