Humanitzar l'economia

Arcadi Oliveres s'ha convertit ja en un clàssic de l'EcoSí, en un dels principals reclams dels últims anys de la fira de la sostenibilitat que aquest cap de setmana celebra la desena edició al Palau de Fires de Girona. Fa dos anys el seu diàleg amb un càrrec de Triodos Bank sobre com canviar el model productiu va reunir mig miler de persones; l'any passat, un públic entregat d'un centenar de persones va seguir el seu diagnòstic de la situació planetària i les solucions que suggeria, i ahir, de nou, una seixantena de persones van anar a l'EcoSí per escoltar amb atenció les seves tesis. Oliveres va tornar a parlar –com és lògic, les seves idees i receptes per sortir del desastre no han canviat gaire– de banca ètica, de la taxa Tobin, de reduir la jornada laboral i crear cooperatives, d'usar mitjans sostenibles... però ahir va voler introduir-hi un nou concepte: la humanització de l'economia. No en va Oliveres va decidir titular la xerrada L'economia al servei de les persones. Segons Oliveres, cal “fer l'economia més humana”. L'economista va recordar que la definició que li va quedar més clara en els seus anys d'estudiant universitari va ser que l'economia és “la ciència” –va dir que ell encara ara no té clar que ho sigui, una ciència– per transformar els recursos per tal d'obtenir béns i serveis per a les persones. Oliveres té clar que aquesta hauria de ser la missió bàsica de l'economia i que no és així. “El principal problema de l'economia hauria de ser que hi ha 800 milions de persones al món que pateixen fam i se'n moren 50.000 cada dia”, va subratllar Oliveres, que va deixar clar que no és un problema de superpoblació ni de producció, sinó de mala distribució. I a partir d'aquí un munt de xifres més per arribar a la conclusió que amb tots els diners que s'han destinat per rescatar la banca al món –uns 4,6 bilions de dòlars– s'hauria pogut rescatar el món de la fam 92 vegades –l'ONU va fixar el 2008 que calien uns 50.000 milions a l'any per fer inversions en els països que els falta alimentació–. Una dada que pot sorprendre és que va afirmar que “el 0,7% és una xifra absurda” que es va fixar de manera arbitrària.

Els moments més agraïts per l'audiència eren quan Oliveres no dubtava a titllar de “delinqüent” qualsevol de les autoritats que anava esmentant en el seu relat: des del ministre Luis de Guindos, que era el responsable de Lehman Brothers a Espanya i Portugal abans de la fallida, fins al president del Parlament Europeu, Jean-Claude Juncker, de qui va dir que és “un dels grans evasors fiscals europeus”, passant, és clar, per Rodrigo Rato, Christine Lagarde, César Alierta... Els seus únics elogis van ser per a l'ONU, que “diu coses que estan bé”. Té un “però”, però, i és que “ningú no li fa cas”.