El fracàs de la proposta regeneradora

El 3 de juliol del 1898, una part de la flota espanyola es troba assetjada a la badia de Santiago de Cuba. Poques setmanes abans, els Estats Units han declarat la guerra a Espanya, amb la qual cosa el llarg conflicte amb l'illa caribenya ha pres una dimensió internacional. L'enfrontament ha arribat, doncs, a un moment decisiu. Des del 25 de maig, l'almirall Cervera es troba bloquejat per l'armada dels EUA i aquell mateix dia adreça un telegrama al ministre de la Marina en què recorda que “califiqué de desastrosa la venida para los intereses de la Patria”. La batalla, que durarà poc més de quatre hores, deixarà Espanya sense esquadra i amb 350 morts, 160 ferits i 1.700 presoners; mentre que els americans tindran un únic mort.
La derrota s'afegeix a la que s'ha produït setmanes enrere a Cavite (a les illes Filipines) i acabarà desencadenant la capitulació de Santiago de Cuba (el 17 de juliol) i Manila (el 13 d'agost).

El govern espanyol es veurà forçat, davant aquest escenari, a negociar una rendició humiliant. El 10 de desembre se signa la Pau de París, val a dir que sense presència dels territoris envaïts. A través dels acords, Espanya “renuncia a todo derecho de soberanía y propiedad sobre Cuba”, mentre que les Filipines, Guam i Puerto Rico són lliurades als Estats Units per 20 milions de dòlars. L'episodi marca el moment de màxima decadència d'Espanya. Després de mesos d'exaltació i supèrbia patriòtiques, la societat espanyola desperta del somni imperial i descobreix la crua realitat. El 1898 representarà l'inici de la crisi del sistema de la Restauració i el sorgiment d'un munt de propostes que, des d'opcions polítiques ben diverses, expressaran la necessitat de regenerar la vida política espanyola.

El regeneracionisme esdevé un concepte de moda, tan emprat com, en alguns casos, buit de contingut. La majoria d'aquestes propostes quedaran en no res, fins i tot aquelles que tindran un mínim de possibilitats de fer realitat els seus plantejaments des de les institucions. El catalanisme serà una excepció i, tot i la frustració generada en un primer moment, acabarà cristal·litzant en un moviment polític. En una carta adreçada a un amic el 15 d'octubre, Joan Maragall adverteix que “la qüestió per a Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o menys lentament la corda que la lliga amb la Morta”. “La Morta” és, òbviament, Espanya. Tot i això, abans d'articular-se com a opció política, una part de la societat catalana concentrarà les seves esperances en una figura tan singular com controvertida: el general Camilo García Polavieja.

La trajectòria d'aquest militar, popularment conegut com “el general cristiano”, apareix lligada als darrers batecs de la guerra de Cuba i les Filipines, de les quals havia estat capità general. La seva arribada a les Filipines provocarà un gir en l'evolució del conflicte, en bona part sustentat per una política repressiva ferotge. Una bona mostra del seu tarannà serà l'afusellament de José Rizal, que ni tan sols havia participat en la revolta. Polavieja, però, no serà destituït per la seva mà dura, sinó després de manifestar les seves discrepàncies amb la política oficial. El llibre Mi política en Cuba, en què atribueix la responsabilitat de les desfetes militars a la mala gestió dels polítics, aixeca tanca polseguera a Madrid com simpaties entre la societat catalana. Quan torna de les Filipines, el general es despatxa a gust contra els polítics, a qui acusa de no deixar-li eliminar la insurrecció. El 13 de maig del 1897, Polavieja és rebut amb un bany de masses al port de Barcelona; i, des de la premsa, se'l presenta com un autèntic heroi.

El festeig del general amb un sector de la societat catalana s'accelera després de la desfeta a Cuba. El compromís, tot i això, se segella en privat. El 30 de setembre, Polavieja assumeix públicament alguns compromisos, com ara un concert econòmic o la fusió de les quatre diputacions catalanes; amb molta menys concreció, val a dir, que en una carta adreçada a l'arquitecte Lluís Domènech i Muntaner algunes setmanes abans. Tot i això, algunes entitats catalanes s'apressen a expressar-li l'adhesió. Una d'aquestes serà el Foment del Treball, que s'adreçarà a Polavieja per expressar-li que “se ha hecho usted intérprete de las aspiraciones de las clases productoras, que le prestarán su decidido apoyo para que pueda llevarlas a la práctica”. L'adhesió representa un gir en la política de la patronal, que abandona el seu tradicional retraïment polític.

L'opció de Polavieja passarà, ben aviat, de l'oposició al govern. La formació de l'executiu presidit per Francisco Silvela, el 14 de març del 1899, genera un munt d'expectatives al nostre país; sobretot, per part d'aquells que encara confien en la possibilitat de reformar el règim des de dins i incorporar-hi les demandes descentralitzadores. Entre els membres del nou govern hi ha “el general cristiano”, que assumeix el Ministeri de la Guerra; i també Manuel Duran i Bas, en un intent de conciliar amb el conservadorisme català. No es tracta només de les complicitats que genera el nou govern, sinó dels compromisos que han assumit tant Silvela com Polavieja, els quals han acceptat un programa que inclou algunes mesures regeneradores i altres que fan referència a la descentralització administrativa, com el concert econòmic o una diputació catalana única si aquesta té el suport d'una majoria dels municipis.

Les primeres mesures que pren el nou govern alimenten les esperances, sobretot pels noms designats per ocupar alguns càrrecs sensibles: dues figures rellevants del regionalisme catòlic com Josep Morgades i Josep Torras i Bages són nomenades per ocupar la Seu de Barcelona i el bisbat de Vic, respectivament; mentre que el doctor Bartomeu Robert, un dels cinc signants del manifest a la reina regent, serà nomenat alcalde de Barcelona. Finalment, Rubió i Ors és designat rector de la Universitat de Barcelona, mentre que dos catalanistes són escollits per ocupar les alcaldies de Reus i Tarragona, respectivament. El devessall de nomenaments, doncs, genera àmplies expectatives.