El TC fulmina l'Estatut
La sentència declara inconstitucionals 14 articles i en reinterpreta 27 més Retalla aspectes bàsics del text en llengua, justícia i finançament Montilla exigeix a Zapatero que es refaci el pacte de l'autogovern
El 28 de juny del 2010 passarà als llibres d'història com el dia que el Tribunal Constitucional va sentenciar l'Estatut. Després de gairebé quatre anys de deliberacions, amb tres ponents i set esborranys, el ple del TC va donar ahir llum verda a un pronunciament que retalla substancialment la carta catalana, llei orgànica aprovada pel Parlament, les Corts espanyoles i validada en referèndum pel poble de Catalunya el juny del 2006. Res de tot això ha pesat en la tisorada impulsada per la presidenta María Emilia Casas, tercera redactora, que finalment va haver d'optar per sotmetre el dictamen a una votació en quatre blocs per complir la seva voluntat que s'aprovés després dels fracassos dels seus antecessors, la progressista Elisa Pérez Vera i el conservador moderat Guillermo Jiménez. Hi havia en joc, segons Casas, la sentència, però també el prestigi sota mínims de la qüestionada institució que presideix, que compta amb quatre membres –ella mateixa– amb el mandat caducat des de fa més de dos anys, un membre recusat i la vacant d'un més que va morir el 2008.
El resultat és una resolució aprovada globalment per sis vots a favor i quatre en contra que fulmina punts fonamentals del moll de l'os de Estatut. En declara inconstitucionals 14, entre ells preceptes tan simbòlics com ara que es consideri el català la llengua “preferent” de l'administració, la definició de les competències compartides entre l'Estat i la Generalitat o l'anivellament incorporat al finançament aprovat a l'estiu. Tampoc passen el cotó del Constitucional el Consell de Justícia de Catalunya, buidat de contingut, el de Garanties Estatutàries i el Síndic de Greuges, al qual retalla l'exclusivitat de supervisar l'administració catalana, com exigia el Defensor del Poble. A la guillotina d'aquests se sumen els 27 –23 articles i quatre disposicions– que l'alt tribunal reinterpreta, entre els quals figura l'emblemàtic 6.2, amb la referència al deure de conèixer el català, que aquesta sigui la llengua vehicular en l'ensenyament, l'organització en vegueries, els drets històrics i les consultes. Se salva la definició de nació, en el preàmbul, justament perquè no té validesa jurídica, com tampoc la referència a la “realitat nacional de Catalunya”.
Conscients de la imminència del pronunciament, el govern i els partits catalans el van rebre amb indignació i més encara per la constatació del fracàs de l'ofensiva iniciada a l'abril per frenar-lo, que incloïa la reforma de la llei del TC. En una declaració solemne, el president de la Generalitat va fer equilibris per valorar una sentència que, al seu parer, no escapça “cap dels aspectes fonamentals” del text, que es manté en un “95%”. Deixant clar, però, que no hi està d'acord, José Montilla ha traçat un full de ruta per respondre al Constitucional que preveu –així ho va advertir a Zapatero– que es refaci el pacte polític fet entre Catalunya i l'Estat amb l'Estatut. “El volem tot”, alertava. Els propers passos del president preveuen la celebració aquesta setmana d'una cimera de partits i la seva compareixença en el Parlament, en una data encara per determinar. Tot plegat, acompanyat d'una crida a participar en la manifestació de rebuig promoguda per Òmnium Cultural i que, previsiblement, serà el 10 de juliol.
Els partits reuneixen avui d'urgència les executives per analitzar la resolució, que Montilla va traslladar telefònicament als seus presidents. Ahir, en una primera valoració d'urgència, el líder de CiU, Artur Mas, culpava el PP i el PSOE de la sentència i, com Montilla, demanava que s'assisteixi a la manifestació. El secretari general d'ICV, Joan Herrera, acusava el Constitucional d'haver anat “massa lluny” i alertava l'executiu estatal que haurà de complir amb l'Estatut “vigent”. Des d'ERC, que no va donar suport al text, parlava d'“estocada mortal”, per boca del seu president, Joan Puigcercós.
Les reaccions se suavitzaven a Madrid. Emfatitzant el “fracàs” del recurs del PP, el govern espanyol creu que el gruix de l'Estatut surt validat. I els populars celebraven haver fer “constitucional” el text.
La “indissoluble” nació espanyola
La definició de nació continguda en el preàmbul de l'Estatut, tot i que no té validesa jurídica, ha estat una de les obsessions dels magistrats del Tribunal Constitucional des del principi, especialment dels del sector conservador. També ho ha estat per al progressista Manuel Aragón. Va ser un dels motius pels quals es va desmarcar de la ponència d'Elisa Pérez Vera, derrotada en la votació del ple a l'abril en què pretenia introduir una referència que digués que l'única nació és l'espanyola . La resolució d'ahir dóna per bo nació deixant clar que no té “eficàcia jurídica”. Però fonts del tribunal van indicar que el dictamen inclou la referència –repetida fins a vuit vegades segons algunes fonts– a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, tal com s'esmenta en la Constitució del 1978.
