La derrota d'una estratègia
La fi de la guerra freda, el procés nord-irlandès de pau i els atemptats de Nova York del 2001 marquen el declivi últim dels grups terroristes sorgits a l'Europa occidental als seixanta
Les teories marxistes d'alliberament nacional i les característiques pròpies dels indrets on neixen han alimentat ideològicament aquestes organitzacions durant tres dècades
3
2
1
La base de dades global del centre START (Estudis sobre terroristes i respostes al terrorisme), depenent del Departament per a la Seguretat Interior dels Estats Units, i que té la seu a la Universitat de Maryland (Virgínia), ha documentat, entre el gener del 1970 i el 31 de desembre del 2010, 98.112 atemptats comesos a tot el món. Entre aquestes mateixes dates, a l'Estat espanyol se n'han comptabilitzat 3.255.
En el recompte no s'inclouen
les tres morts d'ETA (dos el 1968 i una el 1969) anteriors a l'inici del recull, ni tampoc altres possibles
incidents. Però sí tots aquells episodis que, a més dels provocats per
la mateixa ETA i les seves diverses branques i/o escissions, hi ha hagut durant aquest temps: des de l'assassinat dels advocats laboralistes del carrer Atocha, a Madrid, a mans
de la Triple A, fins a la matança
de 191 persones l'11 de març del 2004, també a la capital de l'Estat, per una cèl·lula d'Al-Qaida.
Les accions comeses pels GAL fora del territori de jurisdicció estatal figuren a les estadístiques dedicades a l'Estat francès. I el tristament famós cas d'Almeria (tres joves morts en una caserna de la Guàrdia Civil el 1981, incinerats després dins del cotxe en què viatjaven per evitar deixar-ne rastres) no apareix ni en un ni en l'altre registre, per bé que són tres víctimes més que s'han de carregar en el tràgic compte de l'anomenat conflicte basc.
A Europa occidental, entre 1970 i 2010, segons el mateix centre START, d'atemptats n'hi va haver poc més de 15.300, que són moltíssims. En aquesta època, a Irlanda del Nord –on cal recordar que els primers assassinats dels Troubles contemporanis tenen lloc el 1966, però que durant el 1967 i el 1968 no hi ha víctimes mortals– la xifra va arribar als 4.050 incidents. O sigui, entre el País Basc, l'Estat espanyol i Irlanda del Nord, quasi la meitat. Una bogeria. Com passa amb el cas Almeria, START inclou en les seves dades els atemptats que van dur a terme els paramilitars lleialistes, així com els comesos per l'IRA. Però no pas aquells que perfectament podrien qualificar-se d'accions igualment terroristes, encara que dutes a termes per forces militars oficials. Per exemple, els 14 morts amb què es va saldar el Diumenge de Sang del 1972, a Derry, tots ells civils desarmats assassinats a sang freda per soldats de la corona britànica.
Els anys de més activitat terrorista a l'Europa occidental, pel que fa al nombre d'atemptats, són els que van del 1977 al 1991. El pic es registra el 1979, amb 1.079 atacs de tota mena. Entre els autors de les diferents matances en nom d'un país, d'una idea o del que sigui que hagi il·luminat els autors, s'inclouen sigles i noms ben coneguts: ETA, IRA, les Brigades Roges, però també el Front Nacional d'Alliberament de Còrsega, els alemanys de la Baader-Meinhof (o Facció de l'Exèrcit Roig), Setembre Negre i un llarg etcètera d'acrònims de la mort o de la revolució que acaba per conduir a la mort.
Hi ha grups, cèl·lules o organitzacions d'extrema dreta i d'extrema esquerra, propalestins i anticapitalistes, fins i tot nacionalistes croates que actuen a Alemanya i també un escamot que aixeca la veu i les armes (una petita bomba) en nom
del Tirol austríac. Tot plegat, un arc de Sant Martí que no té fi.
El paper de la CIA
I n'hi ha, també, que són manipulats, finançats o dirigits d'alguna manera, remota o més propera,
per la CIA nord-americana, la penetració de la qual a través de la
famosa xarxa Gladio entre els
GRAPO o les Brigades Roges ha estat més que demostrada. Aquesta xarxa, sigui dit de passada, tenia com a missió fonamental barrar
el pas, pels mitjans que fossin, però especialment utilitzant l'estratègia del terror, als partits polítics de
l'esquerra democràtica que estiguessin a punt de conquerir o formar part de governs occidentals. L'exemple més palmari, però n'hi ha d'altres, és el segrest i posterior assassinat d'Aldo Moro (1978) a
Itàlia, que va avortar la possibilitat del que hauria estat un pacte històric entre la Democràcia Cristiana
i el Partit Comunista d'Enrico Berlinguer. El segrest va ser dut a terme per membres de les Brigades Roges però hi ha dubtes raonables sobre qui va ser-ne l'executor final
i a quins interessos servia.
A més de les característiques específiques de cada grup, que s'expliquen per la història concreta del territori en què neixen, bona part dels que s'autoconsideren d'esquerra o d'extrema esquerra beuen, des de finals dels cinquanta i principi dels seixanta, de teories d'alliberament nacional d'inspiració marxista.
Canvis en el context internacional
La guerra freda i els països
satèl·lits del bloc comunista que
entrenen, acullen i donen suport
a, per exemple, l'IRA o ETA (sense anar més lluny, la Líbia del coronel Gaddafi), o la font continua d'injustícia i terror, en l'espiral sense
aturador que és encara avui el
conflicte araboisraelià, alimenta també bona part del terrorisme
que pateix l'Europa occidental en les dècades dels setanta i dels vuitanta i fins i tot dels noranta.
Les estadístiques de l'START mostren, però, un declivi dels atemptats a l'Europa occidental a partir del 2001. L'any de les Torres Bessones, quan ja ha transcorregut una dècada des de la unificació d'Alemanya i dotze anys des de la caiguda del mur de Berlín, el context internacional és radicalment diferent. Continua com un volcà en erupció, sempre imprevisible, el conflicte araboisraelià, però és Al-Qaida i tot el magma que l'envolta la que pren la iniciativa en una lluita que diuen santa i que és d'escala global. El 1992 i el 1993 (atac al World Trade Centre de Nova York, amb el resultat de sis morts) ja havia donat els primers símptomes preocupants de l'abast planetari. Després seguirien Manila (novembre del 1994) i Nairobi i Dar es Salam (agost del 1998), amb més de 200 morts.
Des de l'11 de setembre del 2001 (Nova York, quasi 3.000 morts), alguns dels més grans atacs terroristes que tenen lloc, sempre inspirats per la mateixa mà, són, per aquest ordre: Bali (dues bombes en dues sales de festes, amb 202 morts, el desembre del 2002), l'Iraq (atac al centre de comandament de les Nacions Unides a Bagdad, l'agost del 2003, amb 19 morts; després n'hi ha hagut de molt més sagnants), Madrid (l'11de març del 2004, amb 191 morts i 1.841 ferits), Londres (7 de juliol del 2005, amb 52 morts i 800 ferits), Egipte (88 morts i més de 200 ferits per tres bombes al centre d'estiueig de Xarm al-Xeikh, a la mar Roja, el juliol del 2005), Algèria (11 de desembre del 2007, amb 30 morts per un doble cotxe bomba davant de l'edifici de l'ONU), Bombai (166 morts en un atac simultani a dos hotels de luxe, un hospital i una estació de trens) i Uganda (74 morts per dues bombes a la capital).
A la dècada del 2000, doncs, el terrorisme de grups com els que
han fet l'agost a Europa durant el període 1970-1990 està, per fortuna, en decadència. L'assumpció final de l'IRA, segons la qual la via militar mai no reportarà els objectius que persegueixen, és el cop de gràcia, encara que no pas definitiu, a una estratègia destinada a la derrota o, en el millor dels casos per als interessos que defensen les organitzacions armades, destinada a un combat nul, que s'allargaria en el temps i que
només faria que anar acumulant
cadàvers, sempre inútilment.
L'abandó de les armes per part
de l'IRA és fonamental per entendre quin paper juga en aquesta apressada cronologia del terrorisme internacional de camí cap al final d'ETA. L'Exèrcit Republicà Irlandès arriba al convenciment que la victòria
militar és impossible. Dilluns passat, el representant de Tony Blair a la conferència de San Sebastià, Jonathan Powell, va exposar de totes les maneres possibles els paral·lelismes entre el procés basc i l'irlandès. El que no va dir l'excap de gabinet de l'antic primer ministre britànic és una de les raons per les quals l'IRA es va adonar que el triomf militar
era del tot impossible.
Doble joc
Militarment, l'IRA sempre ha estat una màquina molt més poderosa que ETA. Tot i així, i com recordava fa dies el periodista Henry McDonald en un article de The Guardian, l'IRA estava sent vençut des de dins pel nivell d'infiltració que patia, quelcom que li ha passat a ETA,
potser més tard, però de forma
molt més definitiva i estesa.
Freddie Scappaticci, per posar-ne un exemple, era el nom de la persona encarregada per l'IRA per detectar els talps dins de l'organització. Però el temps ha permès conèixer que Scappaticci era, al seu torn, un agent britànic. Durant gairebé dues dècades, el conegut com a
Stakeknife anava informant des de dins del nucli dur de l'IRA de les
passes del grup. Més: un dels col·laboradors propers a Gerry Adams, un home que tenia contactes detallats dels provisionals a l'Orient Mitjà, Denis Donalson, era també un espia britànic i va arribar a exercir una considerable influència dins
del Sinn Féin. Així, quan Blair s'entrevistava amb dirigents dels republicans irlandesos, no només sabia què passava en el terreny militar
sinó, encara més important, tenia un coneixement perfecte de què pensaven realment els dirigents
polítics, ja decidits a forçar una via pacífica com a única esperança d'aconseguir els objectius polítics.
El mateix matí dels atemptats de Madrid del 2004, en una conferència de premsa celebrada a Sant Sebastià, els dirigents abertzales Arnaldo Otegi, Joseba Permach i Pernando Barrena expressaven el “més absolut refús” als fets, “la plena solidaritat amb el conjunt de les víctimes”. Al mateix temps, asseguraven que “no contemplaven la més mínima possibilitat” que ETA hi estigués al darrera. No s'equivocaven, és clar,
a diferència d'Aznar i Acebes.
Sense entretenir-se a analitzar el cinisme de les afirmacions, segons les quals els atemptats d'Al-Qaida eren moralment inadmissibles, per bé que fins aleshores no ho havien estat els d'ETA (o no públicament), tot plegat, l'anacrònica presència del grup en el panorama polític basc i espanyol no els podia passar desapercebuda. Trigarien més o menys, però ells ja sabien que la victòria militar era impossible. La història n'estava carregada de proves. O això o, de nou, tenien una manca de perspectiva política alarmant que ara, quan s'enfronten a tasques de poder dins d'institucions democràtiques, és molt més preocupant. (També ho
és per al nou escenari que s'obre
que Otegi estigui a la presó.)
En qualsevol cas, si l'ETA del 1959 i la dècada dels seixanta és, entre moltes altres coses, també un batibull que neix com una reacció a la dictadura franquista, i que s'alimenta, en bona mesura, de la cultura que sorgeix de l'irredemptisme i el racisme engiponat per Sabino Arana, més l'afegit de les abans esmentades teories marxistes o pseudomarxistes en alça als seixanta,
en el comunicat que els tres encaputxats van donar a conèixer dijous passat no hi ha res, absolutament res, d'aquell embrió o d'aquella confusió ideològica. De fet, no n'hi ha cap, d'ideologia. Només fanatisme, ceguesa, incapacitat dialèctica, manca de contacte amb la realitat i una retòrica ben difícil de pair, que vol fer passar per una victòria política el que només es pot qualificar de derrota; la derrota de l'estratègia militar.
