El míting de Rouco Varela

Enfilant el carrer Postas, els anuncis d'entrepans de calamars als vidres dels bars conviuen amb un tènue fil de veu que arriba des de la Plaza Mayor entonant “Déu et salvi...” Esperar a escoltar el final de l'estrofa permet descobrir que el “Déu et salvi” no va destinat a Alfredo Pérez Rubalcaba i que el cor de veus no és el de la militància socialista, sinó el de la feligresia catòlica que omple la cèntrica plaça de Madrid per aclamar l'arribada en lenta processó de l'Almudena. Per commemorar la festa de la patrona de Madrid, l'arquebisbe Antonio María Rouco Varela va sortir de la catedral per oficiar ahir una eucaristia a l'aire lliure entre les balconades de la plaça i amb l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, i la presidenta, Esperanza Aguirre, com a devots de luxe.

Sabedor que les seves paraules són sempre mesurades i més encara en campanya, Rouco va calibrar amb cura cada mot. La tria de les lectures de missa, però, no semblava innocent perquè aviat va aflorar un passatge del Llibre de l'Apocalipsi, massa casual en un Estat que té cinc milions d'aturats. Poc després, però, el cardenal arquebisbe de Madrid ja entrava de ple en les conseqüències de la crisi. “Les expectatives de trobar una feina i fundar un matrimoni es troben seriosament danyades”, lamentava. Si bé en l'atur no hi havia distinció, a l'hora de denunciar la dificultat de fundar un matrimoni Rouco no va precisar si al·ludia al present dels heterosexuals amb Zapatero o al futur dels homosexuals a partir del 21 de novembre si el Tribunal Constitucional sanciona la llei d'unions gais i Rajoy atén el dictamen ja a La Moncloa. I més ambigu encara era destriar un favoritisme en l'al·lusió “a qui seu a la dreta del pare”, perquè en el cara a cara de dilluns Rubalcaba seia a la dreta de Manuel Campo Vidal però a l'esquerra de la pantalla, i Rajoy seia a l'esquerra del moderador però a la dreta de la imatge. El càntic final “tu ets l'orgull de la nostra raça”, però, sí que semblava contradir l'Aliança de Civilitzacions de Zapatero i l'anterior de “vine amb nosaltres a caminar Santa Maria” semblava més en sintonia amb el mobilitzador Súmate al cambio de Rajoy que no amb el bel·licós Pelea por lo que quieres de Rubalcaba.

No per favoritisme sinó per protocol, l'únic polític a prendre part en l'eucaristia va ser l'alcalde Gallardón per renovar el voto de la Villa instituït el 1646. “Ajuda'ns Senyora”, va arrencar. “Et donem gràcies perquè la democràcia ha derrotat ETA i t'elevem l'immens afecte per les víctimes”, afegia. Irònicament, Gallardón dedicava a ETA davant la talla de la verge morena més temps que el dedicat per Rajoy davant d'onze milions d'espectadors. Gallardón no es va confessar pel deute que deixa en l'adéu a Madrid (7.000 milions, més que el País Basc i Navarra juntes), però en el debat nocturn de TVE ja tenia la indulgència i feia vot d'austeritat en la seva elevació a un ministeri. Una estampeta, la del Gallardón ministre, en la qual Aguirre veu el martiri.

L'eternament reelegit Rouco no es juga l'elecció el 20-N tot i haver mobilitzat –als 75 anys!– el vot jove en la passada Jornada Mundial de la Joventut. Combat l'atonia, però, sabent que és l'únic que allargarà la jornada de reflexió i en veu alta al diumenge i que fins i tot ja amb les urnes obertes encara podrà orientar subtilment el vot des d'un púlpit.