L'hora catalana de la veritat

L'aposta definitiva dels partits catalans pel pacte fiscal es tancarà amb tota probabilitat abans de l'estiu. El PSC haurà de moure fitxa i decidir si s'afegeix o no s'afegeix al consens sobre la proposta de CiU, ERC i ICV-EUiA tancada a la comissió parlamentària del concert. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha advocat repetidament per sotmetre a votació la proposta al Parlament abans de les vacances estivals o, a tot estirar, quan es reprengui el curs parlamentari a la tardor.

Amb el propòsit de vertebrar un consens més ampli que reforci la iniciativa catalana, Mas engegarà a partir de la setmana vinent una roda de contactes amb els partits. L'executiu dóna per fet que el PP s'asseurà a la banda de Madrid quan s'enceti la negociació amb Mariano Rajoy. Navarro és, per tant, el flanc principal per a CiU. La federació i els socialistes catalans han reprès les converses des de fa algunes setmanes, sobretot després que el primer secretari del PSC va fer un primer pas públic a favor de la negociació. La va defensar en la conferència en què va exposar el model alternatiu del partit.

Els socialistes no volen quedar al marge del projecte d'un finançament nou, però ja han xocat amb les reticències de la família socialista espanyola a causa de la possibilitat que Catalunya tingui un model propi. L'últim de pronunciar-s'hi en contra ha estat el lehendakari Patxi López que, paradoxalment, governa un territori que es beneficia del concert econòmic. Per López, el pacte fiscal “desequilibra el conjunt del país i trenca la solidaritat”. Navarro va qualificar d'“error” el pronunciament de López, en una prova clara que els socialistes catalans hauran de marcar perfil propi en relació amb el PSOE si, finalment, fan pinya pel consens català.

El sistema del tripartit del concert, d'una banda, i el de Navarro, de l'altra, presenten una divergència essencial: si CiU, ERC i ICV-EUiA insisteixen en el control de la recaptació i gestió catalana de tots els impostos, el PSC prioritza els resultats quantitatius. És a dir, l'augment dels recursos i la reducció del dèficit fiscal. El marc en què s'encaixen els dos sistemes també es diferent. Els socialistes catalans plantegen desenvolupar plenament el sistema vigent, regulat per l'Estatut i aplicat parcialment a la llei de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA). La federació i els republicans propugnen un canvi de paradigma: un model fora de la LOFCA i de l'anomenat règim de finançament comú.

On CiU demana el control de la caixa, els socialistes proposen desenvolupar el consorci tributari compartit entre la Generalitat i l'Estat espanyol previst a la carta catalana, amb el benentès que la presidència de l'ens sigui per a Catalunya. Per CiU, aquesta estructura només seria viable com a transitòria, és a dir, com a pas intermedi perquè l'Agència Tributària de Catalunya assumeixi progressivament la plena recaptació. La federació nacionalista, en canvi, havia previst un altre ganxo perquè els socialistes catalans s'afegeixin al sistema embastat en la comissió parlamentària: l'establiment de la quota per a la contribució a la solidaritat amb els territoris i per sufragar les despeses que fa l'Estat espanyol a Catalunya. La comissió parlamentària va aprovar que un grup d'experts nomenat pel govern de la Generalitat ha d'establir un mètode de càlcul per fixar la contribució catalana. Però el grup no s'ha constituït, precisament amb el propòsit de no tancar el model abans de constatar si el PSC amplia o no el tripartit pel concert econòmic. S'acosta l'hora de la veritat.