Tres maneres d'escórrer el ‘bulto'

Podria passar, ara que ja s'han fet les eleccions catalanes, que ningú, o quasi ningú, no volgués governar. S'insinua una actitud així en sectors bastant importants. Si es confirmés posaria de manifest un tremp i una mentalitat pròpia d'una societat incapaç d'afrontar els seus problemes col·lectius.

Sembla que tothom es vulgui apuntar a fer oposició. O a ser cap de l'oposició. Com si la medalla d'or hagués de ser per al segon, el tercer o el cinquè, i per al primer, la de llauna.

També hi ha el perill que ningú no vulgui saber com estan les coses. Quina és la situació real del país. Que molts –i sobretot els candidats a no guanyar i a no ser responsables del país– vulguin poder explicar sopars de duro a la gent. I prometre el que no es pot fer. I això també és d'efectes devastadors per al país.

Hi ha una altra cosa, per desgràcia evident, i és que hi ha gent –sectors polítics i socials– que no volen admetre que en les condicions financeres, polítiques i institucionals que Espanya ens imposa Catalunya no és viable. I que realment no han fet res perquè hi hagi un canvi substancial en la relació entre Catalunya i Espanya.

Defugir responsabilitat (“que bé fer d'oposició”), al·legar ignorància (no voler saber ni quina és la tresoreria de la Generalitat ni com s'hi ha arribat), fer veure que no s'adonen del tracte injust que rep Catalunya (i així no veure's obligats a comprometre's). Vet ací tres maneres de fer, poc responsables i altament negatives, que poden ensorrar el país que les practiqui.

Esperem que no sigui així. Esperem que la por i el càlcul esquifit no prevalguin.