Les obres de la vergonya

La literatura sobre la política d'infraestructures de l'Estat s'està convertint gairebé en un gènere propi dins l'assaig polític. Els llibres publicats fins ara de Ramon Tremosa i Germà Bel han tingut notorietat i un bon recorregut comercial. Així, han situat la inversió en obra pública com un dels exemples més potents i visuals per explicar com l'Estat espanyol dilapida els recursos públics, i els greuges de Catalunya respecte a altres territoris. La conclusió general i demostrada és que el Ministeri de Foment està al servei d'una vertebració de l'Estat amb Madrid com a nucli central, independentment de les necessitats econòmiques i infraestructurals de qui en queda a la perifèria. El resultat és de sobres conegut: trens d'alta velocitat sense viatgers, aeroports sense avions, autovies sense cotxes i autopistes en fallida que s'han de pagar amb diners públics. Mentrestant, a Catalunya es retarden les connexions ferroviàries amb l'aeroport del Prat i el port de Barcelona, es deixa en via única el tram entre Tarragona i Vandellòs, i l'N-II continua sense desdoblar i amb obres aturades a les comarques gironines.

Pere Macias i Gemma Aguilera han fet un pas més dins aquesta línia, amb el llibre La gran bacanal. La política desorbitada de les infraestructures a l'Estat, que acaba de sortir al carrer editat per Deu i Onze Edicions. Pere Macias, doctor enginyer en camins, canals i ports, exconseller de Medi Ambient i Política Territorial i actualment diputat de CiU al Congrés, i la periodista Gemma Aguilera aporten una gran quantitat de dades, exemples i declaracions que evidencien fins a quin punt la planificació estatal en infraestructures ha seguit criteris allunyats de qualsevol racionalitat. Un llibre fruit d'un treball intens durant mig any, que abraça des d'inicis de la dècada passada fins a l'actualitat, amb referències històriques per ajudar a entendre el perquè d'aquesta política. Aguilera resumeix així l'objectiu: “El que volem és reflectir què ha passat, per què es van construir aquestes infraestructures, qui va prendre les decisions i quin ha estat el resultat final.” I Macias insisteix: “Espanya és una excepció al món on les infraestructures no es justifiquen per la seva funció, sinó per l'obsessió per l'homogeneïtzació, que és una cosa que ja ve de lluny.” A més, hi ha també els motius electoralistes, que el mateix exministre Blanco va admetre en una entrevista. De fet, una frase de Blanco –“Amb l'AVE hi ha hagut una planificació abusiva. Ens hem autoenganyat”– acompanya una fotografia de portada que ja és una declaració d'intencions: la famosa escultura de l'aeroport de Castelló.

Els exemples són constants: l'aeroport d'Osca, ciutat de 50.000 habitants amb una estació del TAV que no arriba al 10% de les previsions de viatgers; l'estació del TAV de Los Pedroches, comarca amb 56.000 habitants i amb dues estacions més en un radi de 90 quilòmetres, i el procés de construcció de l'autovia de la Ruta de la Plata. A part d'aquests casos, el llibre també aprofundeix en la manera com ha influït el paper de les grans constructores en tota aquesta catarsi constructiva, la facilitat en el crèdit, els beneficis socials i econòmics que han comportat aquestes inversions en territoris més despoblats i gairebé sense activitat econòmica, i el pòsit de construcció nacional que ha impregnat la presa de decisions: “Tots els ministres fan declaracions que són exactament coincidents; diuen el mateix i això no ha canviat gens en dotze anys”, explica Macias. També s'assenyalen els casos catalans, més limitats i reduïts en inversions: l'aeroport d'Alguaire, el telefèric entre Olesa i Esparreguera i algunes estacions de l'L9 del metro de Barcelona. I els greuges que té Catalunya i les mobilitzacions que hi ha fet la societat civil. Tal com s'indica en la dedicatòria, La gran bacanal és un llibre per llegir mentre es viatja en rodalies o s'està a peu de l'N-II.