La sobirania, decisiva

No fa tant temps, Oriol Pujol va sorprendre quan proclamava que CDC era “sobiranista però no independentista”, i diferenciava, així, dos termes que fins llavors hom usava com a sinònims. El partit del qual és secretari general va fer evolucionar les seves tesis i, des del congrés del març passat, ja reclama l'estat propi i no només la sobirania, si bé ara, dimecres vinent, impulsa amb ERC l'aprovació al Parlament d'una declaració que erigeix Catalunya en subjecte polític amb plena capacitat per prendre les seves decisions, sense dependre de ningú altre (llegiu-hi Estat espanyol). És a dir, declararà que Catalunya és sobirana... per decidir si vol ser independent. O federal.O confederal. O autonòmica.

Aquest és el quid de tot plegat quan l'Estat contraposa en el procés la “legalitat vigent” a la “legitimitat democràtica” que enarbora Catalunya: el subjecte decisor fins ara ha estat el poble espanyol, però el poble català es declararà dimecres major d'edat per emancipar-se, si vol. I és obvi que en l'acceptació o no d'això rau la clau de volta de totes les disputes. Però fins a quin punt és la declaració un mer simbolisme sense valor, o va més enllà? Per què es barallen tant els grups sobre el text precís? És lògic que els contraris ja en vulguin aturar la tramitació i amenacin de dur-lo al Constitucional?

D'entrada, es tracta d'una “declaració purament política”, coincideixen els diversos experts consultats, que, això sí, difereixen en la seva repercussió pràctica. El més escèptic és Joan Vintró, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, que constata que “jurídicament no té cap efecte normatiu, bàsicament perquè la Constitució no l'hi reconeix”. De fet, ni l'Estatut ho preveu, malgrat que el preàmbul esmenti que el Parlament va definir Catalunya com a nació. Arribats a aquest punt, la cambra “és lliure per votar el que cregui oportú”, explica Vintró, i el text entraria així en la funció atorgada que exerceix amb més freqüència, la d'expressar pronunciaments. És a dir, que seria una més de les desenes de mocions que s'aproven, sovint amb escàs ressò i transcendència real, al llarg d'una legislatura, i per tant resultaria irrellevant, tot i que hi xoqui, des de la visió del marc jurídic espanyol. “Es poden impugnar normes o resolucions, però no manifestacions de voluntat, llevat que pretenguin tenir conseqüències jurídiques”, explica el catedràtic, que dubta que el text arribi al TC. De fet, al setembre ja es va aprovar una resolució per convocar una consulta “preferiblement” aquesta legislatura, “i si es vol fer és que un ja es considera sobirà”, exposa Vintró, que fins i tot recorda que, “en termes de legalitat espanyola, no necessàriament s'ha de ser sobirà per impulsar una consulta consultiva”. En tot cas, no és la primera vegada que el Parlament proclama el dret a l'autodeterminació, ja que n'hi ha altres precedents, el 1989, el 1998 i el 2010. I mai s'ha dut al TC...

Una mica més de notorietat dóna al text actual Ivan Serrano, doctor en ciències polítiques a la Universitat Oberta de Catalunya i expert en processos de secessió, que constata que “en aquests casos el que és simbòlic i el que és important és força el mateix”. Arribats a aquest punt, tot i que admet que no difereix gaire de la resolució del setembre i que “jurídicament no té una gran transcendència”, analitza que “és una declaració d'intencions del que arribarà ara, perquè Catalunya no pot ser subjecte polític en l'ordenament vigent”. La proclamació, doncs, pot tenir el seu valor, sobretot internacionalment, ja que se seguirà un procés que pot no ser sempre “estrictament legal”, i el text reflecteix “una voluntat democràtica que no troba vies d'expressar-se amb els canals actuals”. Arribat el cas, en el que es coneix com la “teoria de l'últim remei”, Serrano recorda que a fora caldrà explicar que s'han esgotat totes les vies i els intents de negociar, però el procés té un arrelament històric i una legitimitat democràtica. Si bé no vol fer paral·lelismes, així ha succeït en casos recents a les repúbliques bàltiques, Eslovàquia i Eslovènia, nous estats “que s'acceleren en un moment donat”, però que ja tenien fetes declaracions similars.