El Far West és a Lloret

Dilluns pas­sat, Llo­ret de Mar va cele­brar ple muni­ci­pal. Una sessió que va sem­blar més una pel·lícula del Far West que no pas un ple. Una bona pel·lícula de John Ford. O més aviat un spag­hetti wes­tern.

Hi va haver els clàssics duels de pis­to­lers. Bé, de fet, tots el duels van tenir un pro­ta­go­nista comú: Marc Fuer­tes, por­ta­veu del Millor, que va repar­tir a tort i a dret, sense que ni se li mogués el bar­ret. Van rebre regi­dors de gai­rebé tots els grups: CiU, per des­comp­tat, amb trets diri­gits sobre­tot a Josep Valls; ERC, amb comen­ta­ris com ara “Vostè és un advo­cat medi­o­cre”, diri­git a Jordi Orboitg; el PSC... Fins i tot van rebre i de valent l'inter­ven­tor i el secre­tari muni­ci­pals.

La pel·lícula s'anava desen­vo­lu­pant sobre el guió pre­vist, sense girs interes­sants. Els detalls sí que van estar cui­dats. Com en les cin­tes dels millors direc­tors ame­ri­cans, en l'escena de màxima tensió, va entrar en el moment idoni la banda sonora. En aquest cas, com no podia ser d'altra manera, d'Ennio Mor­ri­cone, amb el clàssic xiu­let de La muerte tenía un pre­cio que va sonar des d'un mòbil. Cap guio­nista no ho hau­ria fet millor.

Els trets van anar en les dues direc­ci­ons. “Vostè es fa un tip de par­lar de la cor­rupció dels altres, però de la seva no se'n recorda”, va etzi­bar Oro­bitg a Fuer­tes. I un irònic Valls, també a Fuer­tes: “Ren­tar-li el cap a un burro és una pèrdua de temps i de sabó.” Com en tot clàssic de l'oest, ferits en els dos bàndols.

En aques­tes pel·lícules els deco­rats són els que són. No es pot dema­nar més. L'esforç rau en l'esce­no­gra­fia, on les ban­de­res són un ele­ment recur­rent. I dilluns al ple no n'hi van fal­tar. Van one­jar este­la­des –en el debat d'una moció a favor de la decla­ració de sobi­ra­nia apro­vada pel Par­la­ment– i ban­de­res del Sàhara –en una pels pre­sos polítics sah­rauís. En un moment, fins i tot, van one­jar les dues a la vegada. Era per posar en relleu la con­tra­dicció d'alguns actors del ple: opo­sant-se al dret a deci­dir del poble català però ava­lant el del sah­rauí.

Els indis també van tenir el seu moment. Aquells que se sen­ten que els fan fora de la seva terra, vaja. “Si Cata­lu­nya és inde­pen­dent no mar­xaré de Cata­lu­nya”, va asse­gu­rar Enric Martínez (PP), que va reve­lar: “Cre­a­rem el par­tit de la dreta cata­lana.”

La pel·lícula va ser molt llarga. El motiu, bàsica­ment, és que hi ha set actors en busca del moment de glòria –sis par­tits i un no ads­crit– per un doble torn d'inter­venció –a què s'afe­geix un ter­cer per part del grup pro­mo­tor, en el cas de les moci­ons– i el tan­ca­ment de l'alcalde. Això vol dir que cada punt pot tenir un màxim d'entre quinze i setze inter­ven­ci­ons! No és d'estra­nyar, per tant, que en alguns moments de la pel·lícula algun dels assis­tents des­con­necti. Però Llo­ret no decep. I en el moment més ines­pe­rat: gir de guió. Un fort cop de puny sobre la taula, com el dels pro­ta­go­nis­tes del wes­tern quan per­den al pòquer entre copa i copa al bar. En aquest cas, però, el cop de puny sobre la taula el va donar el secre­tari muni­ci­pal, fart de les acu­sa­ci­ons i crítiques de Fuer­tes. “Ens veu­rem als jut­jats”, li va asse­gu­rar. Que millora el clàssic: “Ho arre­gla­rem al car­rer.”

I al cap de cinc hores, quan ja hi havia més ferits que pis­to­lers dem­peus, va aparèixer l'anhe­lat “The End”. El mes vinent segueix la saga.