Quina Catalunya vol Héctor López?

El senyor Héctor López es permet fer història-ficció a les pàgines d'El Punt Avui atribuint al PSC lligams amb el franquisme durant la Transició a fi de garantir l'espanyolitat de Catalunya i aprofundir en la seva assimilació. I acaba amb una conclusió de gran alçada: si no estan d'acord amb la meva hipòtesi, obrin un debat de moment inexistent (cosa que potser assenyala que tinc raó). És a dir, inventa un raonament que ningú no ha sostingut durant quaranta anys, cosa que l'hauria de fer reflexionar sobre la seva possibilitat de certesa i si ningú entra a desmentir-ho, ell té raó.

Vivim uns temps sorprenents en què les patents de catalanitat es reparteixen amb aquesta lleugeresa del senyor López, que amaga el seu cognom acabat en zeta –milers de catalans n'exhibim un de les mateixes característiques amb orgull–, quan signa treballs literaris. Anècdota que no és tant al marge, l'exclusió de tota persona que no pensi com el senyor Héctor López provoca basarda i records massa propers a la intolerància que –aquesta sí– intenta arribar sempre a l'assimilacionisme.

Podrà intentar-ho, però no esborrarà que el PSC va contribuir decisivament a la unitat civil del poble de Catalunya. En aquella hercúlia tasca de conformar un sol poble no vàrem trobar gaires aliats nacionalistes catalans ni espanyols. El socialista Joan Reventós, a qui li hauria correspost la presidència provisional, va renunciar per patriotisme, l'Estatut del 79 es va poder redactar perquè hi havia majoria d'esquerres a Catalunya, sent el PSC el primer partit; com evitar la doble xarxa escolar. I el segon Estatut del 2006 també es va redactar presidint la Generalitat un socialista.

Mentre el senyor López anava amb bolquers, molts socialistes corríem davant de la policia franquista i molts van pagar la lluita per la llibertat amb detencions, multes i presó per defensar la llibertat de Catalunya i dels catalans i les catalanes; fins i tot la dels qui no feien res per conquerir-la. Com ara, som molts i moltes els i les qui lluitem per una Catalunya plena, que vol dir més justa i més pròspera per a tothom, amb menys dependències per a les persones, menys dificultats per sobreviure i un país i un Planeta lliures d'hipoteques.

Un catalanisme que vol resoldre el tracte injust de l'Estat, però també les dependències de grans corporacions financeres, energètiques, alimentàries o farmacèutiques que ens fan molt més dependents. I d'aquells que tenim a la nostra pròpia casa i que defrauden un volum superior al dèficit fiscal. Tots aquests es fan un tip de riure cada dia llegint articles com el del senyor López.

Catalunya ens necessita a tots, més que mai. Perquè el catalanisme sigui independentista o federalista o de qualsevol altre signe és i serà divers treballant per una independència quimèrica que no existirà ni tan sols per als actuals estats o buscant la preservació de la nostra identitat i la dignitat de les persones.

Héctor López és lliure de fer hipòtesis estrambòtiques, però hauria d'aclarir quina nació catalana vol: la de la intolerància que sempre ha acabat en totalitarisme o la del respecte que tothom es mereix, també aquells que abans, com ara, es varen comprometre per un país millor, cohesionat i divers.