Tractat contra la nació catalana

En tal data com avui de fa 300 anys, el 13 de juliol del 1713, es va signar el tractat entre Anglaterra i Espanya que va comportar la pau entre tots dos països. La signatura d'aquesta pau va provocar que Felip V (Felip d'Anjou) aconseguís el reconeixement com a rei d'Espanya i de les Índies per part dels països que van signar-lo, un tractat que va atorgar nombroses condicions avantatjoses per a tots ells.

De la signatura dels diversos tractats d'Utrecht se'n va derivar que Espanya perdés Menorca i Gibraltar, que van passar a mans britàniques, i també Sicília, uns territoris que havien format part de la Corona d'Aragó des de feia cinc segles. Jordi Miravet, president del Memorial 1714, aclareix que el significat referit a la signatura de l'11 d'abril del 1713 era el d'un tractat de pau.

Segons Miravet, era la fi d'una guerra internacional motivada pels desequilibris que podia produir la successió en la monarquia dels Habsburg a Catalunya, a València, a Aragó i a les Illes Balears, a l'antiga Corona Catalanoaragonesa i de la nació catalana.

La guerra feia anys que s'havia iniciat i Catalunya no s'hi havia afegit perquè el duc d'Anjou, com a rei, havia convocat Corts a Barcelona i l'any 1702 va jurar les constitucions que van sortir d'aquestes Corts. No va ser fins al 1705, a la vista de l'incompliment del jurament fet pel rei Felip IV (V de Castella), que Catalunya –a través dels seus representants reconeguts– va signar el Pacte de Gènova amb Anglaterra –nació que representava les forces de l'Aliança– pel qual es comprometia com a país a defensar per les armes el pretendent Carles, sempre que aquest jurés les nostres constitucions, la qual cosa va fer. El Tractat d'Utrecht del 1713, per contra, no va dur la pau a Catalunya, sinó que va obrir un conflicte que encara avui, any 2013, no s'ha tancat.

Els fets de la guerra contra Catalunya van ser terribles, i Felip V va concentrar totes les tropes borbòniques i tots els esforços per conquerir Catalunya a qualsevol preu. Volia aconseguir sotmetre la nació catalana per dominar-la i controlar-la, ja que tots els intents de segles anteriors havien resultat un fracàs.

Per altra banda, el context del moment de conflicte internacional va donar l'ocasió a les potències holandeses, angleses i portugueses per trencar tots els compromisos adquirits fins al moment amb Catalunya, i van abandonar a finals d'estiu a la seva sort Barcelona i els catalans. És conegut que pels carrers de la Ciutat Comtal es cantava una cançó que definia molt bé la situació: “Anglesos han faltat, portuguesos han firmat, holandesos firmaran i a la fi nos penjaran.” Efectivament, la repressió contra els catalans va ser terrible: fins al juny del 1714 es van comptabilitzar 40.000 soldats borbònics fora de Barcelona per assetjar-la, i 50.000 més a la resta del territori, un bloqueig marítim que va impedir l'entrada d'aliments i de municions per a la seva defensa. El bombardeig final d'aquesta guerra va ser devastador per als catalans, tot i resistir durant mesos d'una manera heroica, que va sorprendre el món sencer.

La conseqüència de la guerra contra Catalunya amb els acords adoptats va ser catastròfica, a diferència de la resta de països participants, tots els quals van aconseguir avantatges econòmics i territorials, sobretot pel que fa al control i les possessions territorials a Amèrica.

La nació catalana, una de les més antigues d'Europa, va quedar esquarterada en diferents territoris annexionats a diversos estats. A partir d'aquest moment, suprimides les Constitucions Catalanes i esborrades les institucions del país, el següent objectiu va ser destruir la memòria històrica. Segons paraules del senyor Joaquim Ullan, president del Cercle Català d'Història, “Felip V va aconseguir el favor anglès en garantir-los que respectaria per als catalans els mateixos drets que tenien els castellans. El que no sabia Anglaterra era que els castellans mai havien tingut drets...”

De vegades la manca d'informació ens pot fer pensar coses errònies, però Catalunya era una nació lliure des de feia segles fins que fou incorporada per la força de les armes a l'Estat espanyol el 1714, i és una de les poques nacions d'Europa els drets nacionals de les quals encara no han estat reconeguts.

El cas de Catalunya no va ser resolt a Versalles i, en acabar la Primera Guerra Mundial, les seves llibertats no van ser restaurades com les de les altres nacionalitats.

L'apel·lació del cas de Catalunya a les Nacions Unides, l'abril del 1945 a San Francisco (Califòrnia), dins el marc de la Conferència sobre Organització Internacional, denunciava, per exemple: “És innecessari de cansar la vostra atenció detallant les raons històriques, ètniques, lingüístiques i culturals que proven les característiques nacionals de Catalunya; no és necessari tampoc que presentem una llista de les persecucions i opressions de què Catalunya ha estat i és víctima [...] El 1640, després del primer atemptat contra les seves llibertats, Catalunya va lluitar contra Espanya (Guerra de Secessió) i va proclamar la República Catalana; el 1714, després que els seus drets nacionals van ser menystinguts a Utrecht, Catalunya va continuar la lluita contra Espanya i França, àdhuc després d'haver estat abandonada per les seves aliades (Anglaterra, Àustria, Portugal i Holanda)...”.

Per sort, en aquests darrers temps el coneixement en la recuperació de la nostra història està obrint un nou camp de visió de la història admirable de lluita i heroïcitat d'una nació que sempre ha defensat els seus drets i els dels seus ciutadans.