“L'antiindependentisme arruïna el federalisme”

Si aquestes plataformes no són capaces d'anar juntes, el seu marge d'acció serà molt més reduït. És elemental. La gent que vol un canvi de rumb al PSC desitja que tots aquests corrents crítics uneixin forces.

Tothom que està en el PSC comparteix en aquests moments un mínim comú denominador robust, que és un projecte federal per a Espanya que respongui a tots els drets que Catalunya té com a nació. El debat no està en el projecte, sinó en com defensar-lo. Hi ha un federalisme que jo crec que està condemnat al fracàs polític, perquè no es compromet netament amb el dret a decidir i pacta amb el PSOE una proposta federal que per a Catalunya és insuficient. Granada s'havia d'aplaudir, i força, perquè és un pas important per al PSOE, però no es podia signar, perquè és un pas insuficient per a Catalunya. A banda, es practica un antiindependentisme que arruïna el federalisme.

L'antiindependentisme és una mala manera de defensar el federalisme per tres raons. D'entrada, perquè entre l'independentisme i el federalisme hi ha coses en comú. Tants els uns com els altres creiem que l'statu quo és insostenible i que cal una solució, que, sigui quina sigui, l'han de decidir els ciutadans amb llibertat. En segon lloc, perquè l'estratègia del PSC dóna a entendre que l'statu quo ja ens està bé, es diu que s'intentarà fer una reforma federal però que, sinó ens en sortim, ens quedarem tal com estem. Amb aquesta insistència que la independència mai, de mai, de mai... reforces la idea que el teu pla B és quedar-se amb la situació actual. En tercer lloc, perquè si fas escarni de la independència i la desfigures, la gent no s'ho creu. Els ciutadans no pensen que la independència és un desastre. Quan muntes el federalisme amb aquest argument, quan necessites deformar l'adversari per guanyar, expresses inseguretat.

Un federalisme segur ha de poder reconèixer les virtuts de la independència i ser capaç de demostrar que té aquestes virtuts i quatre més. En tot cas, a Catalunya passarà el que la majoria de la gent vulgui. Si la solució és l'opció federal, serà exclusivament perquè els ciutadans ho hauran escollit, lliurement i sense l'estratègia de la por. I el mateix amb la independència.

Un federalisme amb possibilitats de convèncer una majoria hauria d'incloure clarament el reconeixement de Catalunya com a nació, l'ordinalitat com a principi sagrat, cosa que Granada no fa, i que sigui clarament compatible amb el dret a decidir. Hi ha una part del país que s'ha passat fa poc a l'independentisme, però si aconseguim articular una opció federal potent podria tornar a considerar-ho. A més, en l'eix nacional no hauríem de votar mai res amb el PP: és el principal adversari de la reforma federal. Abraçar el teu propi botxí és masoquisme polític.

L'argument de l'Estat és que la Constitució no permet exercir el dret a decidir. Hauríem de ser capaços de reformar la Constitució per fer possible l'exercici d'aquest dret. Però cal deixar clar que aquests canvis s'haurien d'intentar en un termini breu. Si això surt bé, perfecte, i si surt malament, llavors els socialistes ens haurem de preguntar quines alternatives hi ha per poder exercir-lo.

Ho veig molt difícil, però també és molt difícil un procés unilateral d'independència. Però potser la manera que ells cedeixin amb la reforma constitucional és que vegin que l'alternativa és una independència.

És una possibilitat. Seria una manera de dirimir aquesta confrontació entre dos visions.

No ho sabem, perquè tampoc sabem quan seran les primàries. En principi falten tres anys per a les eleccions i seria temerari fer pronòstics.

Respecto la majoria, però també hi ha el dret a discrepar públicament encara que siguis minoria. La democràcia també és això. L'únic que demano és que els arguments siguin replicats amb arguments, i no només amb majories.