la crònica
Amor a l'illa de Crusoe
Rovira espanta Rajoy i Santamaría acostant-se al seu escó i encaixant-los la mà abans d'intervenir
A la Carrera de San Jerónimo es cultiva un particular fervor per aquelles eliminatòries ja decidides, aquelles eliminatòries en què el marcador pesa i tot està decidit des que el president del Congrés –ahir Jesús Posada– fa sonar el xiulet inicial. Encara avui la graderia local paladeja el record d'un partit memorable que va acabar amb un marcador d'escàndol (313 vots en contra per 29 vots a favor i dues abstencions), el de l'1 de febrer del 2005, que va arrencar a les quatre i es va cloure a tres quarts de dotze de la nit amb el que l'afició local va corejar i encara coreja ara com“el portazo a Ibarretxe“.
Davant una nova eliminatòria amb aroma de sessió històrica, la frustració local va ser que aquest cop no saltava al camp un capità en qui concentrar les ires com en el cas d'Ibarretxe, sinó un trident –Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV)– que desplegava els accents convergent, republicà i ecosocialista. “Mas no ve però ens ha enviat uns delegats seus”, admetia amb frustració el popular Alfonso Alonso. “El que ha fet Mas és com si un entrenador deixa sols els seus jugadors el dia del gran partit perquè no li agrada el resultat”, afegia la també popular Dolors Montserrat amb la nostàlgia de no reviure el 2005. “Encara que no hi sigui Mas, vostès saben que hi ha funerals sense la presència del cos””, va arribar a dir la més frustrada de l'hemicicle, Rosa Díez (UPD). “Sembla que busquin uns duels de l'edat mitjana entre hidalgos”, constatava el conseller català Francesc Homs, present ahir a la tribuna d'autoritats.
Com si el pes del marcador no desincentivés l'emoció, per acabar de matar qualsevol neguit Posada va arrencar el debat a les quatre de la tarda ordenant al secretari de la mesa del Congrés, el conservador Ignacio Gil-Lázaro, que llegís el ja conegut escrit enviat pel govern espanyol per fer avortar la consulta. Consumat el protocol, Turull va ser el primer de pujar a la tribuna i ho va fer invocant la intervenció de Pau Casals a l'ONU parlant de la nació catalana com la més antiga del món. L'escoltaven Mariano Rajoy, a la seva dreta la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, i a la dreta d'aquesta José Manuel García-Margallo, ministre d'Afers Estrangers (i catalans). En ordre, després ja venien el ministre de Justícia i el de Defensa, sense que Rajoy aclarís si la disposició de l'alineació ministerial era un avís a navegants de quin serà el seu ordenament tàctic al terreny de joc català.
Qui va desconcertar els bancs del govern espanyol, però, va ser la republicana Rovira, que va espantar Rajoy i Santamaría acostant-se als seus escons per encaixar-los la mà abans de pujar a la tribuna. “Per fi podem mirar-nos als ulls, si ens coneguéssim més també ens apreciaríem més”, va dir Rovira, convertint l'inicial arqueig de celles als escons del PP ja en un abrupte accent circumflex de difícil retorn. I es va acomiadar de la tribuna amb una cita del poeta Vicent Andrés i Estellés: “No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.”
En l'últim torn, Herrera apel·lava a “l'Espanya de Lorca i Machado” despertant rialles de menyspreu als escons del PP. El guant de la poesia, però, seria recollit més tard pel líder socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba. “Penso en aquells catalans que mai veuran com a estrangers Machado o Miguel Hernández i en els espanyols que no consideren estranger Salvador Espriu.” “Això és teu?”, li va enviar per Whatsaap el diputat de CiU Carles Campuzano a Meritxell Batet en endevinar la mà de la diputada del PSC en els poetes citats per Rubalcaba.
Desallotjat Herrera de la tribuna, Rajoy va aixecar tímidament el dit índex mirant a Posada i el president del Congrés, en una coreografia fingidament espontània, li va donar el torn de paraula. Els diputats del PP li van dedicar un sonor minut exacte d'aplaudiments, com si els primers trenta segons fossin per a ell i els altres trenta segons fossin un agraïment addicional per haver posat fi d'una vegada a l'eterna indecisió de si intervenir o no encara que fos ja en l'últim minut del temps afegit.
Sabedor que el marcador ja el tenia decantat abans de saltar a l'arena de l'hemicicle i que el que estava en joc era l'estil, Rajoy aviat va adjuntar al seu plec d'habituals arguments jurídics una oda d'amor. “Estimo Catalunya, com estimo les altres comunitats. No com una cosa simplement entranyable, sinó com una cosa pròpia. Valoro molt el que ens aporta la seva diversitat, la seva llengua, la seva cultura l'esperit emprenedor i innovador dels catalans, el seu amor al treball i l'obra ben feta”. “....A la feina ben feta”, va reblar, ara dit en català. La passió va pertorbar el republicà Alfred Bosch, que semblava exigir una ordre d'allunyament: “Si ens posem possessius en amor, això acabarà malament.” L'oda d'amor, però, tenia reserves literàries. “Que diem que Catalunya vagarà per l'espai? Perdonin, però el que estan oferint és el més semblant a l'illa de Robinson Crusoe”, va dir Rajoy.
El debat es va cloure a les onze de la nit amb un marcador rotund però menys que el 2005: 299 vots en contra, 47 a favor i una abstenció. Un resultat maquillat gràcies a IU, on per primera vegada un diputat manxec (Cayo Lara), un malagueny (Alberto Garzón) i un cordovès (José Luis Centella) van votar a favor d'una consulta. I Rajoy, que en economia es vanta de creuar el també xilè cap d'Hornos, va marxar sense dir si el seu amor per Catalunya resistiria la distància si aquesta recala un dia a l'illa de les pàgines de Daniel Defoe.
