Propaganda i burla el 1713
Es recupera, en castellà modern, el ‘Crisol de Fidelidad', un text del 1713 en què els catalans demanaven ajut a Europa
El ‘Crisol' volia transmetre a les corts de tot Europa que la renúncia borbònica a fusionar les dues corones, Espanya i França, no era tal
Què hauria passat si la noblesa catalana hagués estat menys poruga i no hagués deixat marxar l'emperadriu?
Ataca els anglesos per la seva traïció i pocs capítols més tard els demana ajuda, sens dubte una forma poc ortodoxa de guanyar aliats
Com Maragall, anys a venir: “Y vosotros, Nobilísimos Españoles, atended, que Cataluña os habla”
Tardor de 1713. Tota la monarquia espanyola es troba sota la dominació de la família reial francesa, els Borbó, en compliment del Tractat d'Utrecht, que ha posat fi a una cruenta guerra d'abast planetari. Tota? No, la capital de l'irredempt Principat de Catalunya, Barcelona, i l'estratègica fortalesa de Cardona segueixen sota control de les institucions catalanes, que s'han mantingut lleials a l'altre aspirant al tron, la família reial austríaca. Els ciutadans de Barcelona hissen la bandera negra, que significa resistència fins a la mort: acaben de rebutjar un ultimàtum del Borbó i es preparen per suportar un dels setges més llargs i sagnants de l'era moderna. No obstant això, Àustria ha renunciat ja a qualsevol ambició a la Península en signar el Tractat d'Utrecht. Per què els catalans estan disposats a morir per una guerra que oficialment ja ha acabat en defensa dels drets d'un rei que ja no és el seu?
Les raons de tot plegat les coneixem perfectament tres-cents anys després, però els catalans de l'època les van voler deixar ben clares al llibre Crisol de Fidelidad, publicat el 1713, que du el subtítol de Manifestació que fa el Principat de Catalunya de les causes d'alta congruència que l'han obligat a prendre les armes per defensar la seva llibertat. Tota una declaració d'intencions, l'autoria de la qual continua essent desconeguda.
Sovint es descriu el Crisol de Fidelidad com una publicació de propaganda política per part del poder polític català, una crida a les potències aliades que ja s'han retirat de la guerra –Anglaterra, Àustria, Holanda, Alemanya i Portugal– perquè tornin a les armes i salvin Barcelona d'una derrota gairebé segura.
Això és veritat només en part. Si bé el Crisol és tot l'anterior, la veritat és que es desmarca d'altres escrits propagandístics governamentals de l'època. El seu ús de la ironia, l'opinió i la súplica descarnada el converteixen en un document inclassificable, una mena de síntesi entre el Quixot i les novel·les de cavalleries que tant estimava. Però quin argument utilitza el Crisol?
La llibertat de Catalunya és la seguretat d'Europa
Anglaterra, que donava suport a les potències aliades, ha forçat la negociació d'un tractat que atorga a la família austríaca el control sobre les antigues possessions espanyoles a la Mediterrània, Itàlia i els Països Baixos, mentre deixa sota control borbònic la Península Ibèrica i les colònies americanes. A canvi, Felip V de Borbó renuncia a qualsevol dret de successió sobre França, governada pel seu avi.
Catalunya dóna suport al monarca austríac perquè ha jurat els seus Privilegis i Garanties, recollits en les Constitucions Catalanes, que garanteixen un ampli ventall de drets als ciutadans del Principat. Aquests drets expliquen la resistència a mort dels catalans, ja que els situaven en una situació molt similar als ciutadans anglesos, per exemple. Els catalans no eren obligats a anar a la guerra si no era en defensa del territori català, no podien ser detinguts sense proves i gaudien d'un sistema de representació considerablement avançat, articulat en les Corts Catalanes i el Consell de Cent (al qual el Crisol es refereix com a Consell dels Comuns).
Però l'existència d'aquests drets no era especialment apreciada per cap de les potències en conflicte. Per això, el missatge que el Crisol vol transmetre a les corts de tot Europa és que la renúncia borbònica a fusionar les dues corones, Espanya i França, no és tal. Segons el Crisol, l'avi de Felip V és qui efectivament governa França i Espanya des de Versalles. Això, argumenta, posa en escac l'equilibri de poders a tot Europa i és una recepta segura per a una nova guerra per culpa de l'expansionisme francès.
La solució, segons l'autor, passa per lliurar la corona espanyola sencera a Carles d'Àustria. O, si no, només el Principat de Catalunya, el regne que més ha destacat en la seva “fidelitat” al monarca. Així es garantiria l'equilibri a la Península Ibèrica i es posaria fre a les ambicions franceses.
D'aquesta manera, també s'asseguraria el manteniment de l'ampli espectre de drets de què gaudeixen els catalans, com es repeteix fins a la sacietat en tot el text. Uns drets que a Castella no existien.
l'amarg xoc amb la realitat
La segona part del Crisol, a partir del capítol 15, aprofundeix en allò que l'autor considera injustícies del Tractat d'Utrecht. També carrega contra la retirada de totes les potències aliades, que deixen les tropes catalanes pràcticament soles, acompanyades només dels milers de voluntaris que s'uneixen a la defensa a ultrança de Barcelona.
Escrita amb les bombes borbòniques caient sobre la ciutat, no és estrany que aquesta segona part es torni cada vegada més amarga i desesperada. La ironia deixarà pas a l'atac directe i de vegades racista contra els que considera traïdors i l'estil es tornarà cada vegada més caòtic, reflex de la urgència.
La veritat és que el Tractat d'Utrecht desplaça Catalunya del centre del tauler de joc. Els catalans, però, es neguen a entendre que els aliats han perdut interès.
Una crida desesperada
La tercera i última part, dels capítols 23 al 29, són una crida desesperada –i a voltes incoherent– a les diverses potències aliades i al Vaticà perquè tornin a la guerra per defensar Catalunya. Aquesta part fa un ús reiteratiu i de vegades abusiu de les preguntes retòriques en la recerca obsessiva d'una reflexió per part del lector.
Però el Crisol té problemes seriosos per generar empatia. Per exemple, ataca els anglesos per la seva traïció i pocs capítols més tard els demana ajuda, sens dubte una forma poc ortodoxa de guanyar aliats.
L'últim capítol recupera un aire optimista i vencedor. Ja no està dirigit a l'exterior, sinó a l'interior, on la població es prepara per a un setge llarg i terrible.
Nacionalisme abans del nacionalisme
Durant tot el text, però especialment cap als últims capítols, es fa evident l'ús del nacionalisme com a recurs no merament retòric per argumentar la necessitat de revisar els tractats d'Utrecht. Segons el Gresol, França és una nació eminentment malvada, mentre que Anglaterra és molt més temperada, encara que es deixi enganyar per les males arts franceses.
A més, el text demostra que molt abans de la invenció del nacionalisme pels pensadors noucentistes i de la Revolució Francesa, la nació i el nacionalisme ja eren un recurs àmpliament utilitzat i probablement compartit.
De totes maneres, el concepte nació es fa servir amb diversos significats. El Crisol usa els termes Nació Espanyola i Nació Catalana gairebé indistintament per referir-se a grups poblacionals superposats, mentre que a les estructures polítiques se'ls anomena Monarquia Espanyola i Principat de Catalunya en la majoria dels casos.
És interessant l'ús del terme en aquestes cartes dirigides al Consell de Cent:
19 d'octubre de 1705, del comte de Peterborough, al servei de la Gran Bretanya:
“También intercedería con el Señor Carlos Tercero para que su Real Benignidad se dignara a mantener y conservar esta ciudad y la Nación Catalana, no solo aquella continuación de Privilegios con que hasta ahora la habían honrado todos los predecesores de la Católica Majestad, sino también suplicarle que se dignara a añadirle muchos nuevos […]”
2 de juliol de 1711, del duc d'Argile, al servei de la Gran Bretanya:
“Y sólo quedaré satisfecho si el excelentísimo Consistorio queda persuadido de la memoria y estimación que esta mi Ama, la Serenísima Reina de la Gran Bretaña, de que la Nación Catalana se haya singularizado y esmerado tanto en servicio y obediencia al Señor Rey Carlos Tercero por ser su Majestad tan de su cariño.”
D'altra banda, el Crisol té interès a posar l'accent en l'espanyolitat de Catalunya, ja que en penúltim capítol fa una crida als regnes d'Espanya, especialment als nobles castellans, perquè també s'alcin en armes contra el rei estranger. Un concepte curiós, tenint en compte que els dos aspirants al tron són nascuts bastant lluny de la Península Ibèrica.
Atenció a aquest paratge, que gairebé parafrasseja l'Escolta Espanya de Joan Maragall: “Y vosotros, Nobilísimos Españoles, atended, que Cataluña os habla.”
quins resultats va obtenir el ‘Crisol'?
Aquest text es va enviar a totes les cancelleries d'Europa i, probablement, també es devia arribar a repartir clandestinament per la resta de la Corona d'Aragó i fins i tot de Castella, encara que no en quedi rastre.
L'edició que es conserva a Viena prova que, almenys, va arribar fins a la cort de l'emperador austríac, encara que no hi ha constància que el llegís. Probablement, va passar per algun assessor, encara que els diaris i les cròniques de l'època ja es van ocupar de documentar profusament el setge a Barcelona.
Que sapiguem, l'efecte final d'aquest document va ser nul, ni tan sols va merèixer resposta oficial. No obstant això, podem especular que possiblement servís de base per a un altre document, aquest més conegut: The deplorable history of the Catalans. Aquest opuscle en anglès va ser publicat a Londres per J. Baker en 1714 i bàsicament relata els mateixos fets i cita les mateixes cartes, encara que centrades en l'anomenada “traïció” anglesa.
¿Hauria pogut acabar d'una altra manera?
Un es pregunta, naturalment, si la guerra catalana hauria pogut acabar d'una altra manera. El 1713 hi ha dos moments clau en què els representants catalans haurien pogut actuar amb més intel·ligència política i prendre el control dels esdeveniments.
Si la noblesa catalana hagués estat menys poruga i més disposada a defensar la seva posició, hauria mantingut l'emperadriu Isabel com a ostatge a Barcelona en comptes de deixar-la marxar amb el seu marit quan l'emperador ho va requerir. Sens dubte, la presència de l'emperadriu a la capital de Catalunya hauria estat una arma preciosa per forçar una renegociació d'alguns termes del Tractat d'Utrecht.
Una altra arma, encara que menys explosiva, hauria estat mantenir el mariscal Starhemberg com a ostatge, també a Barcelona. No haver lliurat el general que, per a més inri, es descriu clarament com a traïdor durant tot el text, hauria també pogut forçar a enfocar l'interès de l'emperador Carles en la solució del problema català.
Novel·la èpica carregada d'ironia L'autor, un noble austriacista
La primera part del Crisol, del capítol 1 al 14, es pot llegir com una novel·la èpica amb un estil raonablement literari, que utilitza la ironia per anar carregant les tintes contra els que l'autor considera traïdors o mal informats. Així, qualifica de “maestros de la guerra” els generals que fa un any que no aconsegueixen conquerir una sola plaça rellevant, o avisa que la batalla de Brihuerga va deixar “al vencido vencedor y al vencedor vencido”. L'autor del Crisol tampoc no es talla a l'hora ridiculitzar el rei Felip V en passatges com aquest: “El Señor Príncipe Felipe sólo gozaba de la libertad que se le permitía a su genial inclinación de ejercitarse en la caza, a fin de darle lugar a que fuera doctrinándose en aquellas artes, que son tan precisas y necesarias en un reinante.”
Per fer l'edició del Crisol de fidelidad en castellà contemporani s'han fet servir els originals conservats a la Biblioteca Municipal de Barcelona i a la Biblioteca de Viena. En l'edició de la ciutat de Barcelona s'inclouen les inicials de l'autor, DJDC, mentre que en l'edició conservada a la biblioteca de Viena no se'n troba cap esment. Les inicials no ens donen gaires pistes. No obstant això, per l'estil i la familiaritat amb què parla de les deliberacions del Consell de Cent, és lògic inferir que es tracta d'un membre del govern municipal de Barcelona.
En 1713, atès que Barcelona era l'única ciutat del Principat de Catalunya que seguia resistint, el Consell de Cent (govern municipal) i la Junta de Braços, que era el nom que rebien les Corts Catalanes quan no eren convocades pel rei, funcionaven com a òrgans legislatius gairebé superposats.
Bona part dels seus membres formaven part dels dos consells, encara que l'àmplia autonomia de la ciutat de Barcelona i, sobretot, el control de les tropes voluntàries dels gremis, agrupats sota el nom de Coronela, fan que el govern municipal tingui una importància crucial en la defensa de la ciutat i del que queda del Principat.
En castellà contemporani i a internet
Coincidint amb el Tricentenari, el Crisol s'ha adaptat al castellà contemporani, en una edició a cura d'Adrià Alsina que es pot trobar en aquest enllaç i per a la qual s'han mantingut dues prioritats. D'una banda fer comprensible el text al lector mitjà, canviant i adaptant pronoms, adverbis i preposicions a la gramàtica i estils contemporanis. També s'han substituït alguns verbs que actualment tenen significats diferents i s'han escurçat frases massa llargues. De l'altra, s'ha volgut mantenir l'estil original, perquè s'ha cregut oportú que el lector reconegui un text recarregat i les fórmules de palau pròpies del segle XVIII. Per això s'han afegit algunes notes a peu de pàgina de determinats verbs, personatges i frases que requereixen explicació històrica, però que són importants per al ritme o l'estil original de l'autor.