Rita, quan pixa s'esguita

Perdoneu la brofegada, però, de vegades aquestes expressions populars venen com un guant a la mà per explicar una idea amb poques paraules, fent ús de la metàfora. En aquest cas la meua pretensió és donar a entendre que quan una persona, li diguen Rita o Rito, fa les seues necessitats dreta i a camp obert, a més d'ensenyar el cul, pot acabar amb els camals esguitats i, fins i tot, amb les espardenyes empastifades. Dit d'altra manera, tot aquell que adopta una postura forçada per tal d'aparentar allò que no és, corre el risc d'acabar fent el ridícul. En castellà dirien “mear fuera del tiesto”.

¿Què li ha passat a la conspícua i sempiterna alcaldessa de València, Rita Barberà i Noya? Tot indica que és una persona intel·ligent, culta i espavilada. D'això no hi ha dubte. És advocada i periodista i té una sensibilitat especial per posar-se al paire, esbrinant d'on bufarà el vent i navegar així al seu favor. Políticament autoritària i reaccionària com no podríem imaginar, sorprèn la seua capacitat per dissimular la visceralitat i l'esperit ultramuntà que amaga entre els plecs de la seua humanitat. És populista en grau superlatiu, cosa que sol funcionar a l'hora de sumar voluntats en forma de vots, però, també té els seus riscos quan abuses de manera prolongada.

Rita sempre parla en castellà i la justificació que ha donat és que el País Valencià (perdó, la Comunidaz Valenciana) és bilingüe i, per tant, tan es val expressar-se en una llengua com en l'altra. Des d'aquest punt de vista, no sé per què, allò que Rita vol dir és que ni punyetera falta que fa utilitzar el valencià. Més encara quan ella acaba de demostrar que no és capaç de pronunciar una senzilla salutació en la nostra llengua, i, atès que el castellà l'entén i el parla tothom, especialment els forasters que venen de Madrid (benvinguts siguen, clar que sí) a les nostres platges o en època de falles.

És evident que aquest posicionament no té res a veure amb el d'altres valencians que, tot i que no sols coneguem el castellà, sinó que el tenim com a segona llengua nostra i l'utilitzem amb normalitat i destresa com la clau que ens obri les portes d'altres comunitats de persones a Espanya, Amèrica o qualsevol altre lloc del món on hi ha castellanoparlants, considerem el valencià com una part essencial i insubstituïble del nostre patrimoni històric, cultural i antropològic: l'espina dorsal de la nostra civilització. I això no sols ens fa respectar-lo i cultivar-lo, sinó que quan algú se'n burla, ens molesta i ens engangrena.

¿A què ve ara l'interès de Rita Barberà per la llengua dels seus ancestres (son pare era de Benicarló i sa mare, catalana) després de tota una vida de combatre-la i menysprear-la? És curiós que el Partit Popular vulga recuperar els sentiments dels valencians i utilitzar-los en la batalla electoral, ara que han perdut qualsevol referència que no siga la corrupció descarada, la malversació irreverent i el balafiament impúdic. És penós que atorguen la condició de bé d'interès cultural al bous al carrer, la cotorra del mercat i el pardal de Sant Joan, quan fan tot el que poden per esborrar la presència de la llengua dels valencians, l'única que és pròpiament nostra, a l'escola pública. En eixe context s'ha produït la relliscada de l'alcaldessa en l'acte de la Crida fallera. En eixe context i, probablement, amb l'ajuda d'un parell de whiskys.

Rita, quan pixa s'esguita i quan caga s'esgarra. A Rito també li passa el mateix, encara que no rime, no es penseu.