“Hem de cuidar molt més els artistes del nostre país”

En compro, sí. En compro als artistes que surten dels premis que convoco, als que tinc representats a la meva col·lecció i, de tant en tant, em permeto el luxe de comprar una cosa bona i extraordinària.

Ahir al vespre [l'entrevista es va fer divendres passat], a la galeria Joan Gaspar, que recaptava fons per a la Fundació Ulls del Món. Vaig comprar un Alfaro molt bufó, no per a la fundació, sinó per a mi.

Una camisa costa 50 euros. Una pintura val més que sis camises? Jo diria que sí. La veritat és que, avui, a les subhastes pots trobar autèntiques gangues, que compro, tot i que considero que no equivalen a l'autèntic valor de l'art.

Res de malaltia, és la meva gran afició. Et diré, però, que hi ha algunes coses que ara no compraria.

Passa el temps i t'adones que hi ha obres que vas comprar que ja no s'aguanten. I a l'inrevés també passa: n'hi ha que segueixen sent absolutament vigents. I què aguanta? El que és bo.

Tinc bons amics artistes. I em sap molt greu la situació que la majoria d'ells pateixen avui. Són grans artistes i s'ho estan passant molt malament! Les galeries també estan suportant uns moments dramàtics. Però no vull donar una imatge catastròfica del món de l'art. Aquests dies estem exposant obres d'artistes molt joves a l'Espai Volart de Barcelona i m'emociona descobrir que tenen tant talent. Ajudar-los m'omple. L'art no s'aturarà; passi el que passi, seguirà fent el seu camí. La llàstima és que la gent no tingui més interès. El món de l'art és massa endogàmic i això provoca que tot s'adormi. No passa res gaire diferent al que passa en futbol. El que compten són les marques. De jugadors n'hi ha molts, però la gent només parla de Messi. En art, el que més sobresurt és Plensa, és clar.

Barcelona és una ciutat fantàstica i té una marca molt potent. Però no sé si, pel que fa als museus, en sap treure prou profit. Actualment, a Madrid hi ha tres grandíssimes exposicions, tres!, que nosaltres no podem fer. No hi estem, no, en el circuit. I això passa perquè no tenim l'empara d'un estat. Tampoc ens creiem massa el que tenim. Hauríem de cuidar molt més els nostres artistes. Jo, amb totes les meves limitacions, és el que intento fer. Aquesta és la raó de ser dels meus museus: els he creat perquè no existien. No hi havia cap espai dedicat a la pintura catalana, ni a l'escultura catalana... Si nosaltres no promocionem, no presumim, del nostre art, no ho farà ningú. Catalunya necessita recuperar la força que fa molt temps va perdre.

S'ha de fer bé i penso que el govern ho està fent molt més bé que alguna gent diu. Tenim un gran líder. Està aguantant molt bé el tipus, amb tantes pressions.

Ho sóc per naturalesa. Ara bé, Madrid no ho posarà fàcil. Ens ataquen pertot arreu. Si no ens volen, que ens deixin marxar. O si apostem per un pacte, que sigui amb unes condicions. Però si el que volen ara és convertir les autonomies en províncies! Durant la transició, potser vam ser poc valents. La gent tenia por a una involució i ara ho estem pagant.

El dret a decidir és natural. Com passa en totes les famílies: “Has de ser metge.” “Doncs, no, jo vull ser artista.” Estimo Catalunya i penso que ha de tenir una personalitat pròpia. És que si no, desapareixerà!