¿Angimbori o atzimbori?

En la primera edició del meu llibre Valencià en perill d'extinció (València, 1.999) vaig incloure el mot angimbori que vaig definir com: “Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aïna fa nosa.” I vaig afegir: “Aquest mot no té les connotacions d'objecte vell, deteriorat, fet una cafetera, que té la paraula xanca.” I vaig posar el següent exemple il·lustratiu: “A vore quan t'endús l'angimbori eixe que em vares deixar en la terrassa, que quasi no puc ni eixir a regar les plantes.”

Em vaig decidir per la grafia angimbori, perquè aquesta és la forma més generalment usada a Alcoi, la meua ciutat natal, i per consegüent, la que em resulta més familiar. Tanmateix he d'aclarir que a Alcoi també he oït la variant anzimbori, en la qual el so inicial de la segona síl·laba és fricatiu sibilant sonor en lloc de prepalatal africat sonor. Després de publicat el llibre em vaig assabentar que a Otos (la Vall d'Albaida) en diuen argimbori.

El lingüista Jordi Colomina i Castanyer, en el seu llibre Els valencians i la llengua normativa (Alacant, 1995), en fer l'estudi del lèxic de les obres festives del poeta alcoià Joan Valls Jordà (pàg. 194), grafia aquest mot engimbori, que ens diu que és la forma que usava Valls, encara que ens diu que també emprava la variant formal enximbori. A més a més ens informa que ell ha oït a Alcoi, als seus pares, la variant angimbòric. Segons ens diu Jordi Colomina en el llibre citat, aquest mot és una alteració de cimbori. He d'afegir que un amic alcoià m'ha informat que ell ha sentit usar a son pare el mot sambori amb el significat de “trasto, cosa inservible”.

Després, gràcies a la informació de Joan Carles Martí i Casanova, vaig saber que al Camp d'Elx, és a dir, a la comarca del Baix Vinalopó, encara es conserva viva la variant atzimbori amb el significat de “persona inútil, que no és capaç de fer res de profit” i Joan Mascarell i Gasol em va informar que va trobar, en una obra teatral tortosina de 1925, el mot atzimbori escrit exactament d'aquesta manera. Es tracta de l'obra de Joan Moreira titulada “No hi ha bon.olla en aigua sola”. Parla un pare preocupat perquè son fill es vol fer missioner i diu: “I això que només me parla de bateijá negritos i de buscá atzimboris com los sellos i.l papé de xacolate i que només pensa i resa a san Francisco Cavier i al beato Gil de Federic, me fa creure que Sisco voldria sé també misioniste d'estos”.

Com que la grafia —c— en el català preclàssic tenia un so africat alveolar sord, el mot cimbori es devia pronunciar [tsimbòri]. La variant atzimbori, actualment viva al Baix Vinalopó, conserva l'antiga consonant africada, encara que sonoritzada per la presència d'una pròtesi vocàlica inicial. Entenc que aquesta variant és la més fidel al seu origen etimològic i totes les altres variants són corrupcions fonètiques d'aquesta.

La variant anzimbori és el resultat de convertir-se el so africat [dz] en [nz] per nasalització de l'element oclusiu. Aquest mateix fenomen de nasalització del so oclusiu és el que s'ha donat en valencià en llotja llonja i en rellotge rellonge. La variant angimbori, àmpliament usada en valencià nord-meridional, s'ha originat per palatalització del so [dz] i, en canviar-se la nasal per una ròtica, s'ha format la variant argimbori, usada a Otos. La variant angimbòric, que Jordi Colomina assegura haver oït als seus pares, és el resultat d'afegir a angimbori una /-k/ adventícia, cosa gens estranya, ja que el valencià té tendència a reforçar el final dels mots acabats en i àtona afegint-los una plosiva epentètica, que en aquest cas és una —c— però que en altres és una —t—, com en premi prèmit, api àpit, etc.

Ni la paraula atzimbori ni cap de les seues variants formals les recull cap diccionari.

En el DCVB he trobat:

ESTIMBORI. m. || 1. Sostre fals, dins una habitació, per a estojar-hi coses de poc ús (Bunyola, Orient); cast. desván, buhardilla. || 2. Embalum que fa nosa (Mall.); cast. adefesio, estorbo. Enhorabona que se llevin els estimboris y paretotes que tenian encorriolada aquesta meravella arquitectònica. Ignor. 7.

ETZIBORI o ETZIGORI m. || 1. Cosa inútil o malgirbada (Ripoll, Empordà, Garrotxa. Pobla de L.); cast. trasto. “Quin etzigori que tragines en aquest vestit!” “Per què et poses aquest etzigori?” Respon que hi vagi el qui li ha manat i si no, a la casa que va li entreguen algun etsibori i riuen i costes seves, Scriptorium, agost 1925 || 2. Estirabot, atzagallada; idea o dita desbaratada (Igualada); cast. salida de pie de banco. “Sempre surts amb el mateix etzibori!” || 3. Avalot festós; cast. alboroto, juerga. I tota una colla de presidaris al voltant aguantant-se el riure pera no destorbar el gran etzigori, Coromines Presons 91.

Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, recull el mot mallorquí etzimbori (III 778a5) del qual diu: “Estimbori; de cimbori contaminat per estibar (i potser també per timba i tomba)”. I en les pàgines 824 i 825 del volum III trobem els comentaris que fa el mestre a etzigori o etzibori, que considera probable que siga “derivat de etzibar, proveït d'un sufix o terminació com la de casori, robatori, desori, bodori, gori-gori, debitori”. També ens informa que el Diccionari Aguiló “ reporta etzibori d'Igualada, amb —b— i amb la definició “romanso, cosa inútil”. El lingüista ens aporta nombrosos testimonis de la forma etzigori usada per son pare en la seua obra literària (almenys en una ocasió grafiada atzigori), sovint amb el significat de 'xivarri, gresca, soroll'. També ens diu que en un escrit folklòric ripollés de 1925 apareix el mot amb la grafia etsibori i considera que fa referència a “un vestit malgirbat o un trasto inútil”.

Jo pense que els vocables atzimbori, angimbori, angimbòric, anzimbori, argimbori, engimbori, enximbori, estimbori, etzibori, etsibori, etzigori i atzigori són variants formals del mateix mot i considere que la variant atzimbori és la que hauria de ser la normativa, perquè és la que menys s'allunya del seu origen etimològic i perquè encara es conserva viva en la comarca del Baix Vinalopó. La paraula atzimbori haurien d'incloure-la el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua amb dos significats: 1. Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aviat fa nosa. 2. Persona inútil, que no és capaç de fer res de profit.

Simultàniament també podria incloure's en els diccionaris normatius la variant formal etzigori amb el significat que ens aporta Coromines de 'xivarri, gresca, soroll'.

La família de vocables formada per atzimbori i totes les seues variant formals és interessantíssima des del punt de vista lingüístic, ja que en ella concorren encreuaments lèxics i evolucions fonètiques molt diverses. Malauradament, el fet que aquesta família de mots no s'haja usat pràcticament gens en la llengua literària ha fet que hagen estat marginats de la llengua culta i no hagen estat recollits mai pels diccionaris normatius. Considere que tenim l'obligació d'esmenar aquest oblit i salvar de l'extinció aquest vocable tan nostre que és una vertadera joia lèxica.

En la segona edició de Valencià en perill d'extinció (València, 2.005) vaig ampliar considerablement l'entrada atzimbori incloent-hi part del que explique en aquest article. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 2006) no inclou atzimbori ni cap de les seues variants formals.

No vull acabar sense donar les gràcies a Joan Carles Martí i Casanova, que em va fer saber que al Baix Vinalopó encara es conserva viva la forma atzimbori amb el significat de “persona inútil”, a Joan Mascarell i Gasol que em va informar que havia trobat el mot atzimbori escrit en una obra teatral tortosina dels anys 20, a Joan Olivares Alfonso, que em va informar que la variant que s'usa a Otos, el seu poble natal, és argimbori i a Josep Saborit Vilar que, amb els seus coneixements amples i ferms de la fonètica, m'ha ajudat a aclarir que la forma original d'aquest mot tan interessant és atzimbori.