Una mà amb sis dits
Vicent Usó publica ‘La mà de ningú', novel·la negra amb un rerefons social
de la història recent europea és el nucli de la trama, en què
el mal és present
“Vicent Usó és un narrador experimentat que té coses a dir i recursos per dir-les”, és la síntesi que fa fer l'editor de Proa, Josep Lluch, de l'autor de la novel·la La mà de ningú.
Nascut a Vila-real el 1963, Usó ha publicat dotze títols i ha rebut diferents premis. En aquesta ocasió ha escrit una novel·la negra, poc habitual en ell, de fons social: “M'agrada la capacitat per seduir el lector i, sobretot, la capacitat de penetració social que té aquest gènere.” Usó és un autor vocacional que un cop surt de la feina funcionarial dedica cada dia unes hores a escriure. “Escric perquè m'inquieta el món que tinc al voltant, em fa plantejar preguntes, per què passen determinades coses”.
La mà de ningú comença amb la descoberta al camp d'una mà amputada, un híbrid entre un conte de Calders i un film de Lynch, en què Usó no s'ha inspirat. Partint d'aquí, com en el famós títol de Pirandello, sis personatges busquen autor... i amaguen secrets. Un vell pagès, un immigrant il·legal, una malabarista ocupa, una dona maltractada, una mena de repartidor aficionat a les prostitutes i un metge vidu de fa poc.
“La trama central, el nucli de l'obra, és una notícia cruenta del passat recent de la història d'Europa, que no puc desvelar... Havia de ser per al conte de Subsòl, el recull de relats del col·lectiu Unai Siset, però em vaig adonar que tenia material per a una novel·la.” I això va fer, mantenint l'ambient parisenc obligat per als contes de Subsòl i un format coral amb què se sent còmode.
Vicent Usó és un autor acurat que sempre té algun llibre entre mans, “però mai més d'un projecte alhora perquè m'absorbeixen molt i no em queda espai mental per a un altre”. Però la feina permanent no vol dir un gran volum d'obra, sinó un treball escrupolós amb el text. “En l'estil no pot faltar el treball, elaboro cada frase tant com cal, independentment del llibre que escric, perquè la manera d'explicar les coses ha de ser diferent, però l'esforç de millora sempre ha de ser exigent; i treballar molt no vol dir escriure frases complicades o afegir molta informació documental, més aviat vol dir alleugerir, prescindir de tot allò superflu.”
A Lluch, l'estil d'aquesta novel·la li recorda “algunes de Simenon, per l'habilitat de traslladar la realitat, pel detall i per la psicologia dels personatges”. “En una novel·la negra honesta la resolució es pot saber a través del que es va llegint”, afegeix l'autor. L'obra no té final obert, que el lector no pateixi, perquè la mà és d'algú i gaudiran esbrinant pas a pas de qui.