cultura

Una mà amb sis dits

Vicent Usó publica ‘La mà de ningú', novel·la negra amb un rerefons social

Una notícia
de la història recent europea és el nucli de la trama, en què
el mal és present

“Vicent Usó és un nar­ra­dor expe­ri­men­tat que té coses a dir i recur­sos per dir-les”, és la síntesi que fa fer l'edi­tor de Proa, Josep Lluch, de l'autor de la novel·la La mà de ningú.

Nas­cut a Vila-real el 1963, Usó ha publi­cat dotze títols i ha rebut dife­rents pre­mis. En aquesta ocasió ha escrit una novel·la negra, poc habi­tual en ell, de fons social: “M'agrada la capa­ci­tat per seduir el lec­tor i, sobre­tot, la capa­ci­tat de pene­tració social que té aquest gènere.” Usó és un autor voca­ci­o­nal que un cop surt de la feina fun­ci­o­na­rial dedica cada dia unes hores a escriure. “Escric perquè m'inqui­eta el món que tinc al vol­tant, em fa plan­te­jar pre­gun­tes, per què pas­sen deter­mi­na­des coses”.

La mà de ningú comença amb la des­co­berta al camp d'una mà ampu­tada, un híbrid entre un conte de Cal­ders i un film de Lynch, en què Usó no s'ha ins­pi­rat. Par­tint d'aquí, com en el famós títol de Piran­de­llo, sis per­so­nat­ges bus­quen autor... i ama­guen secrets. Un vell pagès, un immi­grant il·legal, una mala­ba­rista ocupa, una dona mal­trac­tada, una mena de repar­ti­dor afi­ci­o­nat a les pros­ti­tu­tes i un metge vidu de fa poc.

“La trama cen­tral, el nucli de l'obra, és una notícia cru­enta del pas­sat recent de la història d'Europa, que no puc des­ve­lar... Havia de ser per al conte de Subsòl, el recull de relats del col·lec­tiu Unai Siset, però em vaig ado­nar que tenia mate­rial per a una novel·la.” I això va fer, man­te­nint l'ambi­ent pari­senc obli­gat per als con­tes de Subsòl i un for­mat coral amb què se sent còmode.

Vicent Usó és un autor acu­rat que sem­pre té algun lli­bre entre mans, “però mai més d'un pro­jecte alhora perquè m'absor­bei­xen molt i no em queda espai men­tal per a un altre”. Però la feina per­ma­nent no vol dir un gran volum d'obra, sinó un tre­ball escru­polós amb el text. “En l'estil no pot fal­tar el tre­ball, ela­boro cada frase tant com cal, inde­pen­dent­ment del lli­bre que escric, perquè la manera d'expli­car les coses ha de ser dife­rent, però l'esforç de millora sem­pre ha de ser exi­gent; i tre­ba­llar molt no vol dir escriure fra­ses com­pli­ca­des o afe­gir molta infor­mació docu­men­tal, més aviat vol dir alleu­ge­rir, pres­cin­dir de tot allò super­flu.”

A Lluch, l'estil d'aquesta novel·la li recorda “algu­nes de Sime­non, per l'habi­li­tat de tras­lla­dar la rea­li­tat, pel detall i per la psi­co­lo­gia dels per­so­nat­ges”. “En una novel·la negra honesta la reso­lució es pot saber a través del que es va lle­gint”, afe­geix l'autor. L'obra no té final obert, que el lec­tor no pateixi, perquè la mà és d'algú i gau­di­ran esbri­nant pas a pas de qui.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.