Saber escoltar la campana

En la poesia de Jaume Subirana, hi ha un llibre que marca un nou tombant: El rastre de l'animal més lliure (1994). Contenia, en essència, el que trobaríem en les seves obres posteriors: una poètica de la precisió, en què la llengua, el ritme i fins i tot la rima contribueixen a crear sentit, ja sigui amb poemes més concisos, compostos a partir d'una sola imatge o d'una metàfora, que donen compte d'un gest (per exemple, Taca), ja sigui amb els que insinuen un relat i esbossen un conflicte moral (vegeu Bricolatge domèstic o Paret d'un pis buit, que reflexionen sobre les mudances de la vida i les seves conseqüències; aquí també en dedica un de més breu al mateix tema).

En el llibre que seguia aquell, En altres coses (2002), el poeta es refermava en la idea de la claredat i de la precisió: “en el guix, en la idea, ser clar”. L'últim poema, Dies sicut umbra, reflexionava sobre tot allò que passa sense que nosaltres hi parem esment: “tens al rostre la dolcesa / de qui pensa en altres coses”. M'agradaria relacionar aquest poema amb un d'actual, Campana, que comença dient “Dormim malgrat el so de la campana”, i que acaba així: “I tornem a menjar, a xerrar, a dormir, / a anar de pressa amb cotxe / al ritme de l'oblit i la campana”. Subirana aspira a fer destacar el so de la campana: és a dir, a tornar a (fer) sentir allò que, de tan evident, ja no sentim, allò que ens hem desacostumat a sentir, perquè el traüt de la vida ens en distreu i ens n'aparta. Rapala (2007), el llibre que precedeix aquest, aportava novetats: alguna versió lírica, uns poemes ecfràsics... però la precisió continuava sent una marca d'estil, i l'aposta pel vers d'art menor, per un vers alat i gràcil, era també molt ferma. El títol d'aquest, Una pedra sura, parteix d'uns versos de Charles Simic: l'ambició és escriure un poema que sigui com una pedra que suri (Amikhai en té un que diu: “Aquell que se'n va de la dona que estimava / farà saltar la seva última paraula / com una pedra llisa damunt l'aigua: / farà tres bots / o quatre. Després s'enfonsarà”). La pedra és la plausible concreció d'aquests poemes. Aquí, a parer meu, no hi ha cap peça memorable com Pescador i fill amb salabre, de l'anterior. Però és ple de moments feliços. Si en títols precedents hi havia moltes referències a la llum, en aquest es dóna lliure curs a l'aigua: “A la peixera dels dies / he ficat dues mans buides, / i n'he tret dues mans molles”. Quiet especula sobre l'instant etern: el que quedarà fixat en una fotografia, el que anuncia una bala. Ocell centra la mirada en aquest animal, quan es pensa en altres coses (s'espera un avió).

Inversió és un poema tan breu com rellevant: s'hi copsa el detall que generalment ens passa desapercebut. La poesia de Subirana hi aspira: a caçar el reflex, a revelar el revers de les coses. Més d'un poema es refereix a la penombra. En una mitja penombra, un si és no és ombra, gairebé fent-ne l'elogi com el cèlebre llibre de Tanizaki, els objectes adquireixen una presència real i commovedora (em ve al cap Bol d'El rastre de l'animal més lliure; aquí passa el mateix). Una de les meves predileccions és Unmade Beds: “a la llinda de la porta, / insistim a encendre el llum, / a mirar-nos el llit fet / aplanant-ne el cobrellit / com per amansir un fantasma”, que podríem relacionar amb aquell poema de Cummings, in spite of everything, en què és el fat (Doom) qui “amb llarguíssimes mans blanques [va] aplanant cada arruga”. També, en el poema de Cummings, com en els de Subirana, la concreció dels objectes serveix per revelar-nos coses fondes: “aquest coixí, estimada, on els nostres caps van viure i van ser”.