Mor Antoni Tàpies
L'artista català és un dels principals exponents de les avantguardes del segle XX
La seva obra es caracteritza pel seu component matèric i la recerca espiritual
Va ser un ciutadà compromès amb la democràcia i el catalanisme
El pintor Antoni Tàpies ha mort aquest dilluns a l'edat de 88 anys al seu domicili, segons han confirmat fonts de la família a l'Ajuntament de Barcelona.
El pintor, escultor i teòric de l'art, va néixer a Barcelona el 13 de desembre de 1923 i està considerat un dels millors artistes catalans d'avantguarda del segle XX i un dels principals exponents mundials de l'informalisme. La seva obra disposa d'un centre d'estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.
Nascut en una família burgesa, culta i catalanista, la seva llarga trajectòria va començar als anys quaranta del segle passat, quan va abandonar els seus estudis de dret per dedicar-se de ple a la pintura i el dibuix, una afició que havia adquirit als 18 anys durant una llarga convalescència per tuberculosi.
En plena postguerra va ser un dels fundadors del grup artístic Dau al Set, juntament amb el poeta visual Joan Brossa i els pintors Joan Ponç i Modest Cuixart, entre d'altres.
El 1950 va viatjar a París amb una beca de l'Institut Francès i allà va conèixer Picasso i va entrar en contacte amb les idees revolucionàries d'esquerres i la pintura abstracta.
Sensible als esdeveniments polítics i socials del moment, a finals dels seixanta i principis dels setanta va intensificar la seva oposició al franquisme. Va ser un dels empresonats per assistir a una assemblea clandestina al monestir de Montserrat per protestar contra el Procés de Burgos. També va mostrar el seu compromís amb el catalanisme a obres com L'esperit català (1971), Pintura romànica amb barretina (1971) o Sardana (1971).
Místic i matèric
Tàpies també va buscar una nova espiritualitat que va trobar a les filosofies orientals, sobretot al budisme Zen. Moltes de les seves obres, tot i el seu component matèric, s'han d'entendre precisament des d'una perspectiva mística. L'artista cercava que les seves obres tinguessin el poder de transformar l'interior de l'observador. Aquesta recerca espiritual coincidia amb el seu interès per la matèria, que es reflecteix en l'ús de materials aliens a la tradició acadèmica i a l'experimentació amb noves tècniques.
Les creus –com la de la capçalera d'aquest diari– i les X van ser també característiques en la seva obra, així com les T majúscules, pel seu cognom, i el 4, pels quatre elements i punts cardinals.
Als anys 90 va acceptar encàrrecs institucionals com Les quatre cròniques de la Sala Tarradellas de la Generalitat, la decoració mural dels pavellons de Catalunya per a l'Expo de Sevilla, o una capella laica per a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
En canvi, el mitjó de 18 metres que havia projectat per a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), es va veure envoltat per la polèmica i no es va arribar a concretar, tot i que a la seva fundació s'hi exposa una versió reduïda.
L'any 1990 va inaugurar la fundació que porta el seu nom al carrer Aragó de Barcelona, a l'antiga seu de l'Editorial Montaner i Simon, obra de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. L'edifici, que està coronat per l'escultura Núvol i cadira (1990), mostra no només la seva obra sinó també la d'altres artistes contemporanis.
Una obra extensa
De la seva obra principal destaquen Gran pintura gris (1955), Oval blanc (1957), Porta gris (1958), Quadres grisos sobre marró (1959), Forma triangular sobre gris (1961), Gran ics (1962), Relleu ocre i rosa (1965), Incrustació i xifres (1974), Empremta de cadira (1980), Díptic de campanya (1991), Inspiració (1991), les xilografies Nocturn i Gest (1995), Rinzen (1998) i el cartell del centenari del Futbol Club Barcelona (1999).
També ha realitzat nombroses peces de ceràmiques, tapissos i escultures, un mosaic per a la plaça de Sant Boi de Llobregat, les escultures públiques Homenatge a Picasso (1990) i Núvol i cadira (1990), les dues instal·lades a Barcelona.
En paral·lel a la seva obra pictòrica i escultòrica, Tàpies va desenvolupar una extensa obra gràfica: llibres de bibliòfil i carpetes en col·laboració amb poetes i escriptors com Alberti, Bonnefoy, Du Bouchet, Brodsky, Brossa, Daive, Dupin, Foix, Frémon, Gimferrer, Guillén, Jabès, Mestres Quadreny, Mitscherlich, Paz, Saramago, Takiguchi, Ullán, o Valente i Zambrano.
Així mateix, la seva tasca d'assagista va donar lloc a una sèrie de publicacions, algunes traduïdes a diversos idiomes: La pràctica de l'art (1970), L'art contra l'estètica (1974), Memòria personal (1978), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l'art (1993) i L'art i els seus llocs (1999).
Entre els guardons que va recollir al llarg de la seva carrera artística destaquen el Premi de la Fundació Wolf de les Arts el 1981; la Medalla d'Or de la Generalitat el 1983; el Premi Príncep d'Astúries de les Arts el 1990; la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona, el 1922; la Medalla Picasso de la Unesco el 1993; el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat el 1995; el Velázquez d'Arts Plàstiques del ministeri de Cultura el 2003 i el Praemium Imperiale de l'Associació Artística del Japó. L'any 2010 va ser nomenat marquès de Tàpies per la seva contribució a les arts plàstiques.
