Narrativa
Pere Guixà
L'elegància del cardiograma
Julian Barnes (Leicester, 1946) és l'autor de la seva generació, juntament amb Hanif Kureishi i Kazio Ishiguro, que s'ha prodigat més en la narrativa curta. Regularment, cada vuit anys, ha aplegat una sèrie de relats publicats aquí i allà. Cross Channel (1996), el primer recull, ens parlava de França, un dels vectors temàtics de la seva obra, i era una postil·la de nivell a aquell gran homenatge a la cultura de l'Hexàgon que era El lloro de Flaubert. Així mateix, The Lemon Table (2004) traçava un camí per la maduresa, la fatiga, la vellesa… el títol al·ludia a una tauleta de color groc que hi ha en un bar d'Hèlsinki, i on els qui s'hi asseuen estan convidats a parlar de la mort.
Pulsacions és temàticament heteròclit. Aplega catorze relats llargs, la meitat dels quals es van publicar en revistes de renom com el New Yorker o als diaris Sunday Times i Guardian, i a les compilacions de Granta. Realistes, psicològics, narrativament expansius, explicats amb pols segur i atents al perfil i a la veu dels personatges, troben el seu moment clau en algun entreforc moral, al qual ens anem acostant amb parsimònia, després de travessar els designis dels últims relats de Txèkhov i l'obra d'anglesos de la postguerra com Angus Wilson i John Wain.
Un britànic de classe mitjana
Els maldecaps del britànic de classe mitjana hi són àmpliament vistos. Per exemple, a Vents del sud, localitzat en una platja com Brighton o Hastings, on un jubilat coneixerà una cambrera polonesa. I al conte Complicitat, en què un oficinista ens explica les seves obsessions puerils abans d'empatitzar per fi amb una dona. I també a El món dels jardiners, en què hi veiem la dèria anglesa pel cultiu de flors i hortalisses a l'eixida, i els nervis que això causa.
Barnes s'ocupa també de la vida dels escriptors. La seva ironia, connatural i esplèndida, s'acosta a la sàtira quan ens retrata dues autores al llindar dels cinquanta anys que fan gires promocionals i conferències juntes, i això els permet explicar-se confidències: Al llit amb John Updike.
Una secció del llibre es dedica a pouar en passatges històrics, sovint verídics però amb tractament d'inventiva. El retratista és del bo i millor del recull i ens parla del ric món interior d'un pintor contrafet i pobre dedicat a retratar la suposada dignitat de prohoms locals.
I curiós és el conte sobre el revolucionari Garibaldi, de qui se'ns diu que, en la seva vida personal, va haver d'usar lleis d'aquells països on va combatre per anul·lar un matrimoni equivocat. Llegint Harmonia, un conte excel·lent, ambientat a la Viena de finals del segle XVIII, amb Mozart com a secundari, ens acabem preguntant si el personatge de la pianista cega va existir realment, i ens fascinem rumiant com s'ho fa Barnes per caçar anècdotes en qualsevol llibre d'història i convertir-les en paràboles de temperatura alta i ambició universal.
Quatre o cinc contes òptims fan que aquest llibre sobresurti. Però vull adreçar el lector al conte final, aquell que intitula el llibre: Pulsacions. Si bé en alguns casos l'autor sotmet els seus relats a una mimesi de l'experiència del seu lector natural (un fet que, més enllà d'un interès artístic, cal considerar un deure amb les capçaleres que van encarregar aquestes narracions), en aquest conte això juga a favor, ja que és de materials ordinaris d'on surt una gran peça d'enginyeria narrativa. El protagonista, un jove que raneja en els trenta anys, professor d'institut, vitalista, dubitatiu, encaboriat pel matrimoni feliç dels seus pares i les tibantors amb la seva parella, entrarà en un estadi de coneixement diferent en acarar la decrepitud dels seus progenitors. El conte ens trasbalsa i alhora ens satisfà.
Angle editorial ha publicat els tres últims llibres de Barnes (la novel·la Arthur i George –basada en la vida d'Arthur Conan Doyle–, les memòries Res a témer i aquest volum de relats). És una aposta que cal celebrar i que, amb el bon gust d'aquest Pulsacions, ens fa esperar que vagin arribant més llibres de Barnes, escriptor que no decep.
