La música del món
L'artista i músic Neil Harbisson, que percep els colors a través de les seves freqüències sonores, exposa a l'Arts Santa Mònica
Neil Harbisson (Londres, 1982) podria ser ben bé el protagonista d'un conte de ciència-ficció titulat El noi que escoltava la música del món, o d'un poema ple de metàfores sobre colors i sons. Però la seva història no és ni futurista ni metafòrica. Harbisson, artista visual i músic, que va néixer amb una afecció anomenada acromatòpsia que fa que només vegi en blanc i negre, escolta realment les freqüències sonores que emeten els colors a través d'un aparell adherit al seu cap. No és ciència-ficció, és una narració del present, ben científica, per estranya que ens pugui semblar als que no podem captar aquests sons.
Aquest jove, de pare britànic i mare catalana, criat a Mataró, no ha vist mai els colors però els escolta a través de tons diversos. És una melodia contínua del món, que es barreja amb els sons auditius de l'ambient. “No et tornes boig?”, li pregunto. “Quan em van posar l'aparell vaig trigar cinc setmanes a adaptar-me però ara hi convisc molt bé. Em sembla molt més bogeria que pugueu veure tants colors a la vegada. El color és una gran interferència visual”, diu.
Retrats sonors
Dins del certamen B/Art, que té lloc a l'Espai Balcó de l'Arts Santa Mònica fins al 5 de maig, Harbisson exposa retrats i pintures sonores en una mostra “sonocromàtica”. Dels retrats ha captat els sons dels colors del cabell, dels ulls i dels llavis, una acció que realitza sempre en directe davant el retratat perquè les fotos canvien els colors naturals.
El príncep Carles d'Anglaterra va ser el primer retratat amb aquest sistema però n'hi ha molts més. “Montserrat Caballé sona molt greu perquè té el cabell tenyit d'un negre molt fort, que no sona gens; les melodies que emeten Woody Allen i Antoni Tàpies s'assemblen, així com les de Jaume Sisa i Victor M. Amela. La melodia de Peter Brook, que té els ulls molt blaus, és molt aguda. El so dels ulls de Nicole Kidman i Jordi Pujol són similars”. D'aquests retratats, l'espectador també pot sentir les melodies dels rostres.
Harbisson exposa també quatre pintures, que ell anomena “partitures sonores”. Posa el seu ull cibernètic sobre de la tela del centre a l'exterior, i assegura que escolta l'ària de La reina de la nit, de Mozart, en una de les obres. En una altra, els colors corresponen a les notes de Baby, de Justin Bieber. En una tercera domina el blau i el púrpura: correspon al cèlebre discurs de Martin Luther King. En la quarta la gamma de colors és molt diversa: és un discurs de Hitler. Em quedo tranquil·la perquè les pintures que més m'agraden són les de Mozart i la de Luther King.
Però, com veu Harbisson l'art? “Miró sona molt divertit i també Andy Warhol i les obres del pop-art. En canvi, Velázquez i Goya sonen a una freqüència molt baixa.” Emocionalment, l'artista percep els colors d'una manera molt diferent a la resta dels mortals. “Per vosaltres, el vermell és un color violent, en canvi per mi el vermell és el color més tranquil i inofensiu. El violeta és el color que sona més agut i el més pròxim als raigs ultra-violetes, que també puc percebre i que m'avisen dels dies en què hi ha perill per a la pell.”
Harbisson és l'únic ciborg oficial del món, ja que va haver de tenir el consentiment del govern britànic perquè aparegués a la foto del seu passaport amb l'ull cibernètic. Ara espera la resposta d'un hospital per aconseguir un pas més enllà: un implant dins de l'os del crani. “S'estan plantejant si és ètic o no”. De moment, Harbisson mira el món amb el teu tercer ull sonor.