Esquizofrènia cultural
La proposta del president del Conca de premiar autors catalans que escriuen en castellà continua aixecant polseguera tot revifant la polèmica de Frankfurt
Les afirmacions del nou president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (Conca), Carles Duarte, respecte de la possibilitat de premiar escriptors catalans que escriuen en castellà amb el Premi Nacional de Cultura continuen aixecant polseguera. Després que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, declarés a Catalunya Ràdio que és un tema sobre el qual cal “reflexionar” i que, en tot cas, “respectaria” les propostes del Conca, les reaccions no s'han fet esperar. Alfred Bosch, escriptor i cap de llista de la coalició Esquerra Republicana de Catalunya, Reagrupament i Catalunya Sí, s'hi va oposar ahir en declaracions al Parlament: “Cada nació defensa aquella literatura feta amb l'idioma propi, jo crec que això és lògic.” Tanmateix va matisar: “Tampoc ho criminalitzaria.” Solidaritat va rebutjar en rodó el plantejament de Duarte. López Tena va declarar que “la cultura catalana és la cultura en català” i va afegir que ho trobava “discriminatori” amb escriptors com ara Paul Auster, “que viu a Catalunya i escriu en anglès”.
El debat engegat per Duarte revifa la polèmica encetada arran de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, amb Catalunya com a convidada d'honor. Aleshores es va posar sobre la taula si s'havien de dur també en representació escriptors catalans que escriuen en castellà. L'Institut Ramon Llull va arribar a convidar Juan Marsé, Javier Cercas, Eduardo Mendoza i Carlos Ruiz Zafón, tot d'autors que van declinar la invitació.
“La cooficialitat és una paròdia, i per tant ‹nacional› vol dir ‹català›”
Mentre estiguem sotmesos a l'Espanya capitalista no em sembla bé. Ara, quan siguem independents, parlem-ne.
Si les dues llengües fossin verament cooficials en podríem parlar, però la cooficialitat actual és una paròdia, una forma cínica del menyspreu i la repressió,
i per tant en aquest moment ‘nacional' vol dir ‘català'. En l'actual situació, els escriptors catalans en castellà aspiren al premi nacional espanyol. Per acabar-ho d'adobar, la neurosi capitalista ens puteja més que als altres pel fet d'estar sotmesos a un estat aliè al nostre esperit.
Enric Casasses ha rebut enguany del Premi Nacional de Cultura en literatura en reconeixement a la seva llarga trajectòria.
“Ignorar que tenim dos idiomes és absurd. I encara més greu: fa lleig”
Que a Catalunya existeixen premis institucionals exclusivament dedicats al català és lògic, però també és cert que fan la impressió de pertànyer a una cultura resistencialista que ja hauria d'estar superada. Catalunya és una comunitat humana que té la sort de tenir dos idiomes, i ignorar-ne un és senzillament absurd. I encara més greu: fa lleig. Això no exclou que el català continua patint una evidentíssima inferioritat respecte al castellà, i que els esforços de les institucions i la societat civil haurien de dirigir-se a donar suport a l'idioma més feble.
Albert Sánchez Piñol publica aquesta tardor la seva primera novel·la en castellà, Victus, “des d'una òptica totalment catalanista”.
“Em sulfura la utilització de la llengua com a estri agressiu”
És clar que la literatura catalana és la que s'escriu en català i la castellana, en castellà. Ara bé, la cultura és molt més que una literatura, i trobo una obvietat el fet que a Catalunya hi ha dues literatures, i això ens hauria de fer molt contents. Per tant, trobo molt sensat el que ha dit Duarte i seria molt saludable i bo que donessin el premi a Juan Marsé, per exemple, perquè seria reconèixer una obvietat absoluta. Personalment em sulfura la utilització de la llengua com a estri agressiu, i qui ho fa s'està desautoritzant.
Javier Cercas, que també va declinar viatjar a Frankfurt, publica Las leyes de la frontera aquest setembre, amb Mondadori.
“Tot el que contribueixi a la difusió de la cultura és positiu”
La proposta que ha fet el president del Consell Nacional de les Arts, Carles Duarte, i de la qual he sentit a parlar en la premsa, em sembla encertada i la trobo molt bé. Personalment mai he treballat per guanyar premis, i menys els oficials, perquè una cosa és la literatura i l'altra, els reconeixements oficials. A nivell personal, doncs, tant m'és, però pel que fa al nivell cultural, si parlem d'un premi nacional de cultura, trobo que està bé que s'hi inclogui el castellà perquè tot el que contribueixi a la difusió de la cultura sempre és positiu.
Juan Marsé, autor català de llarg recorregut que escriu en castellà, va rebutjar la invitació per anar a Frankfurt 2007.