“No m'agrada gaire prendre'm seriosament”

Hi trobeu una persona que s'explica conscient de la seva situació, i que allibera, una vegada més, els seus fantasmes en un paper. A través de parlar de mi, pretenc arribar a la gent. No dic coses rares.

Aquí hi ha un Francesc Garriga una mica més vell i seriós. Però amb molta ironia, perquè no m'agrada gaire prendre'm seriosament. Són poemes crus però mirats des d'una certa distància, que és el que posa la ironia.

Ho veig com una suma de casualitats. Em feia il·lusió guanyar el Carles Riba perquè jo havia estat molt amic d'en (Josep) Pedreira i de l'Isidor Cònsul. En Pedreira em feia molta broma, anava a ensenyar-li les primeres coses que feia, i ell va ser el fundador del premi.

Sí, el que passa que ara ha fet tard.

Perquè tant me fa. M'hauria estimulat de jove que em diguessin “mira, apunta maneres”. De més madur, m'haguera agradat. Ara ja m'és igual. I ho dic sincerament. Amb la mateixa llibertat que escric i dic el que em sembla, accepto el que em donen també. No sóc un desagraït. Ho agraeixo.

Fa vint anys tenia molta gent al voltant meu a qui haguera fet il·lusió que guanyés el premi. Ara estic sol. Li ho vaig explicar al gos i va estar content.

Perquè em vaig dedicar en cos i ànima a fer classes. Llavors escrivia coses ocasionals. Era una època en què entràvem a les vuit del matí per fer la primera classe i sortíem a les nou del vespre. Era molt diferent. El contacte amb la gent jove per fer-los entrar dintre del món intel·lectual, artístic o sensible, per mi és molt important. D'alumnes? He tingut en Fontcuberta (fotògraf), en Manuel Huerga (cineasta), en Marc Romera (escriptor), en Dionís Escorsa (artista), en Xavier Bosch (periodista), el Francesc Homs, l'exalcalde Hereu... Perquè jo he tingut una bona educació, desgraciadament...

Sí, m'hauria agradat ser un gos. Desgraciadament he tingut una bona educació, m'ha rodejat gent molt important i d'una gran cultura. Jo volia que els altres entressin una mica dintre d'aquest món.

No ho sé, això ho diu tothom, jo no m'ho crec. L'única cosa que ha passat és que he deixat de fer classes d'una manera i he passat a fer classes d'una altra. Reunir-me amb la gent de la meva edat ja no m'interessa perquè ja ens ho hem dit tot. Per tant, vull sentir el que diuen els joves, com actuen, i si els puc donar un cop de mà...

Primer, actuen amb molta independència, amb molt criteri personal, equivocat o no. M'està sorprenent que surten algunes persones amb ganes de dir el que volen dir, no amb ganes de dir com ho han de dir perquè estigui bé. Això és molt important. Les ovelles, a l'escorxador, i que comencin a sortir els llops a mossegar.

No. Som un poble covard i pactista. Mai hem guanyat cap guerra, ni dialèctica. M'agradaria veure-ho, però no ho crec. Crec molt en l'empenta popular, gens en els que tenen els càrrecs i tenen por de perdre'ls.