Inquietant exercici de teatre document

Marc Montserrat feia cinc anys que perseguia la idea de portar a escena l'experiment real que Ron Jones va fer amb uns alumnes de Califòrnia el 1967. Amb l'ajuda dels mateixos testimonis va reconstruir els fets més versemblants. Perquè la memòria, selectiva, amplia els records agradables i retalla les vergonyes. El resultat és L'onada, una obra que permet veure com una colla de companys deriven els conflictes de classe per la voluntat embriagadora i alhora autoritària d'un líder, el mestre. Eduard Farelo juga al canvi de màscares, posant-hi la pell i l'ànima. Trasbalsa. Tant com les conseqüències que implica aquest simple joc de rol: volia ser inofensiu i pedagògic, i acaba ferint i sent perillosament doctrinari. De la construcció d'un grup d'ajuda, s'acaba convertint en una banda de peons que es mouen mecànicament sense advertir el canvi de rumb de l'exercici de classe. És un teatre document fet de pedaços però que perd pistonada quan s'adverteix al públic la intenció del professor d'història. Potser hauria estat més punyent si aquesta escena s'hagués revelat molt més tard de la trama.. El que diu Jones, ja com a dictador en potència, no dista gens del que va escriure Lars Norén a 20 de novembre (Àtrium, 2012), que recosia el pensament del jove alemany Sebastian Bosse, mort accidentament quan estava a punt d'infestar de mort el seu institut. Diu Jones que la seva dona va tenir-li por. Aquest fet no es revela a escena, però.

També ressona al Lliure de Gràcia el dolor de La nostra classe (2011). En tot cas, concilia que Jones freni la tendència de La Tercera Onada i faci caure la bena dels ulls als seus entusiastes seguidors. Els set actors que fan d'alumnes responen molt bé als diferents comportaments, sense excessiva notorietat i amb una imprescindible naturalitat. Indispensable.