L'energia latent d'un cartell jove

Les Antonietes no tenen manies i s'atreveixen muntar les peces que els ve de gust, indistintament de si és amable, o no, per al públic o bé de si els correspon per edat. Un enemic del poble demana uns actors madurs, que són pares de família, que representen la veu ponderada i respectada de la societat: Són l'alcalde, el comerciant, el periodista, però sobretot, l'investigador científic. Fa relativament poc temps (Tívoli, 2007) es va poder veure una producció a Barcelona amb Francesc Orella de Dr. Stockmann, difícil de superar. Però els de Les Antonietes han entès que l'inconformisme del doctor, que denuncia una fàbrica de la seva sogra molt arrelada a la comunitat com a possible causant d'una contaminació de les aigües, i contra tot el poble per demanar el tancament del balneari, batega amb la mateixa energia d'avui. És l'avui del “Sí es pot!” de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), una bona troballa, realment. També és una manera de denunciar aquells joves llicenciats que han de fer les maletes i marxar a l'estranger. perquè aquí no troben feina ni del que destaquen en les revistes científiques, ni de quasi res digne

Les Antonietes, doncs, demostren que la seva vocació teatral (de fer les obres que els desperten una inquietud) passa per sobre de la idoneïtat del repartiment o de la possible connexió amb el públic. Certament, si el convenciment és coherent, el públic acaba arribant (perquè connecta amb l'entusiasme) i tot es pot relativitzar. La pega és que aquesta bufetada contra els poders establerts (que cal valorar d'un home com Ibsen que ja tenia carrera i li havia de significar un problema fer caricatura dels seus propis espectadors) té alguns buits en la posada en escena. Tot i que s'ha fet una retallada important del text, sabent mantenir diferents ritmes, (no deixant només l'os de la trama, un encert) el llenguatge queda massa enrere. Es refereix a uns conceptes que sonen llunyans i que no donen als actors la seguretat que necessiten. Amb les funcions, s'anirà digerint i fluirà millor. Ibsen diu que l'home sol (tots els amics de còctels l'han acabat abandonant) és quan se sent més fort. Tarrason manté la cita final però Stockmann (valent, Bernat Quintana) ho diu amb una dona arrapada (Annabel Castan, que dobla el paper de sogra i dona i fa aterrar el projecte a l'escenari) al seu company. Ella, generosa, és l'única que hi creu i amb qui treballarà per sobreviure braç amb braç.