Enginyós mapa literari

De Salvador Espriu, aquest any del seu centenari se'n van coneixent els versos més cívics i polítics. Ha fet diana, ara que la Sepharad es veu irreconciliable amb el dret a decidir dels catalans. Per això, una proposta com la de Flames a la fosca és tan necessària. Perquè es demostra amb quina linealitat es tracta un poeta, que també tenia sentit de l'humor, tot i que se'l reservés per als cercles més íntims. L'amistat d'Espriu amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel és un fil prou enigmàtic per cosir-ne una dramatúrgia. Amb una senzilla i acurada revisió cronològica, Vilardell va descabdellant la relació entre dos autors que es tenien un gran respecte literari. Manel Barceló és un Espriu que no li importa ser grotesc per moments. Fina Rius interpreta Amàlia Tineo, la companya secreta que guardava material i, sobretot, secrets, sense (aparentment) cap retret ni fer cap pregunta. Salvador Miralles evoca energia, joventut, desinhibició quan interpreta Tomeu, mort massa d'hora i sense haver-se reconciliat amb el seu amic de l'ànima. Al cementiri del Brull, on va ser enterrat fins que van fer-hi obres, només en va quedar el crani. Espriu el recull i el guarda al seu nínxol fins que, finalment, rep sepultura a la seva Mallorca natal. Finalment, Miquel de Palol desgrana pocs (massa pocs) secrets d'aquest grup d'universitaris que als anys 30 van fer un llarg viatge per la Mediterrània. Ell és fill de Mercè Muntanyola, que va ser molt gelosa de les raons del grup. Se sap molt poc de la relació entre Espriu i Rosselló-Pòrcel. O, en tot cas, se'n voldria saber més. La dramatúrgia de Vilardell repassa aquell mapa literari, envoltat de llibres d'unes joventuts ansioses de créixer. Flames a la fosca flirteja per les fronteres. Desperta les ganes de llegir Pòrcel i rellegir l'Espriu oblidat d'emocions.