Petardeig empipat i simpàtic

L'equip de Factoria Escènica Internacional (FEI) se serveix del ridícul d'alguns polítics i de la mandra i poca vergonya social (els treballadors, despistats; els empresaris, taurons que sempre troben un bon tall per beneficiar-se'n) per construir una peça fàcil, cínicament amable. Recorda, efectivament, Fairy, un altre treball efectiu del Grec del 2007, però que es queda més en joc que en punxada incisiva. Ni amb la retransmissió de l'equip de corruptes passant-se un sobre amb Bárcenas, Urdangarin, Matas i Camps, sí, però també amb algun isolat Millet, el joc pren forma de denúncia, de crítica. És un petardeig simpàtic, quasi inofensiu, a diferència d'altres muntatges contundents de la companyia, amb Carme Portaceli al capdavant, com podria ser La nostra classe (Grec 2011), L'agressor (2006) o, dins del TNC, Què va passar quan la Nora va deixar el seu home, de Jelinek (2008).

Ressona Manuel Vázquez Montalbán d'Aznaridad (amb una veu en off de Rosa Maria Sardà) molt puntualment. El joc d'escenes i el plantejament de personatges és d'Albert Boronat, que teixeix un enginyós mapa de personatges que es troben i es perden, en una mena de gags còmics que, sense l'emoció de Sanzol, sí que desgranen un humor surrealista. Com la parella fidel i enamorada que discuteix per culpa de la factura amagada d'un entrepà de formatge.

El treball dels actors està abocat a provocar el riure de la platea, i l'aconsegueix. Els anònims vencedors en surten caricaturitzats. Tot i entendre que l'obra persegueix riure i fer la punyeta al poder té un punt demagògic per ser llegit en deliri irreverent.