Un clam per la vida

Els últims concerts de Luz Casal a l'Empordà havien tingut lloc el 2008 a Figueres i el 2009 a Cap Roig, quan va publicar La pasión, un esplèndid disc d'homenatge al bolero. En aquests últims quatre anys, Luz va tornar a ser intervinguda d'un càncer de mama però això no ha fet que deixi de lluitar i de crear, amb el caràcter enèrgic d'una dona que estima la vida i ho demostra en molts àmbits, evidentment també en els seus concerts. Per això dissabte, en els bisos de la seva generosa i brillant actuació a la Ciutadella de Roses, com a cloenda del festival Sons del Món, Luz va interpretar “una cançó amb un grandíssim significat” per a ella. Era Gracias a la vida, de Violeta Parra. Va ser un dels molts moments intensos d'un concert que va superar la barrera de les dues hores i en què Luz, cada vegada més completa com a intèrpret, va mostrar gairebé totes les seves cares: la gran dama del bolero i la cançó romàntica, amb una gestualitat tremenda, pot transmutar-se en la següent cançó en una rockera que sacseja tots els seus ossos i dóna salts amb la llarga faldilla recollida, com si estigués posseïda. De la melòdica Dame un beso va saltar amb naturalitat al rock amb vents de soul de Plantado en mi cabeza i a l'aquelarre elèctric de l'eterna Rufino, que li permet fer una mica el pallasso quan canta que el llibertí, diví i superficial Rufino la convida a menjar llagostins, abans d'acabar el concert pròpiament dit amb les enèrgiques Loca i Un pedazo de cielo. I tot seguit, ja en els bisos, va sorprendre amb tot un monument de la cançó romàntica francesa, Je reviens te chercher, del mestre Gilbert Bécaud, molt apreciat pel públic francòfon que hi havia dissabte a la Ciutadella, com també va ser-ho el fragment en francès que va introduir en Historia de un amor, un dels cinc temes de La pasión amb què va obrir el concert. És ben sabut que Luz és molt estimada a França, on actuarà molt més aquest estiu que no pas aquí, ja que el de Roses va ser el seu únic concert amb banda –i quina banda, amb vuit músics superbs, inclosos el pianista Fran Rubio i el bateria Tino di Geraldo– a l'Estat espanyol, després de fer un recital només amb piano a Mallorca.

Un altre moment de gran intensitat va ser l'homenatge que la cantant gallega va fer a les víctimes de l'accident ferroviari de Santiago i els seus familiars, a través de la Negra sombra, de Rosalía de Castro. I del gallec va passar al català amb la seva versió bilingüe de Boig per tu, de Sau, que el públic present –un miler de persones, amb un ampli ventall d'edats– li va agrair amb entusiasme, en una nit plena de bones vibracions en què semblava realment que la cantant se sentia molt a gust, entre altres coses per poder actuar “en un lloc tan màgic i amb tanta història” com la Ciutadella de Roses.

Entre les 23 cançons que van sonar al llarg de la nit, gairebé no en va faltar cap de les inevitables: Entre mis recuerdos, No me importa nada –dedicada a les dones del recinte, a les quals va fer cridar poderosament–, Un nuevo día brillará i Piensa en mí, ovacionada ja en les primeres notes, van formar un pòquer d'asos impecable en la primera part. El concert es va tancar cap a tres quarts d'una amb Un año de amor i Te dejé marchar, com a últims regals a un públic que reclamava amb força més i més cançons. Al final va quedar ella sola a l'escenari, rebent un allau d'aplaudiments, en una autèntica comunió amb el seu públic. Impressionant.