“Veiem les últimes restes dels murals prehistòrics”

Una visió del nostre passat, que és important per saber qui som i cap on anem. És un mitjà de comunicació que ens permet saber com eren les societats. L'obra de l'espècie humana és la nostra història. Tots els grans artistes, sobretot els abstractes, s'hi han inspirat.

És difícil, perquè calen certs coneixements especialitzats. Però s'ha de preparar la societat perquè ho entengui: saber que són santuaris on uns caçadors, i posteriorment pagesos, narraven mites, ritus de pas...

Han passat uns 10.000 anys i com més lluny, més difícil. Hi ha tres puntals: la difusió, la conservació i la investigació. En el fons, sols es pot valorar el que t'han fet aprendre a estimar. A Catalunya, hi ha més de cent jaciments, dels quals quaranta són a les muntanyes de Prades. La meitat sud és art llevantí, declarat patrimoni mundial per la Unesco el 1998, i a la resta, domina l'art esquemàtic. El llevantí és únic a Europa. És figuratiu i el més dinàmic de tot el continent, amb escenes narratives, no composicions de figures aïllades com en l'esquemàtic.

Des de l'any 2000, s'ha fet molt. Però el jaciment del Cogul, que surt en totes les enciclopèdies, és el més abandonat. El projecte està enllestit i es va fer el local de visita, però no hi ha inversió per acabar-lo. Malgrat que existeix un espoli, al Cogul, és difícil el robatori per la proximitat al poble.

Fa uns 10.000 anys s'acaba el paleolític, retrocedeix el fred, els grans animals s'extingeixen i s'inventen l'arc. Els abrics eren llocs sagrats; on pintaven sols, hi feien rituals. Fa 4.000 anys, s'entra en el neolític i els sistemes de comunicació són més complexos: es genera un art esquemàtic abstracte i apareixen els ideogrames, que acaben sent els alfabets. Les dues narratives conviuen a les muntanyes de Prades i a la resta de l'arc mediterrani peninsular.

El relleu i la geografia marquen la mida, perquè aquí els abrics no fan 20 metres d'alçada. Estan posades de forma predeterminada en un paisatge, el teló de fons. És com el cinema: una escena sencera, on pinten la figura tenint en compte la muntanya, el riu o el barranc, que també veia l'espectador a la roca.

Era un ofici. Ho sabem perquè la mateixa figura la pots trobar en un territori força gran. Eren caçadors i els de Prades podien anar fins al nord de Castelló. Ho feien les mateixes mans.

No. Moltes ja han desaparegut pel procés geològic de destrucció dels abrics. Som uns privilegiats. Estem veien les últimes restes d'aquests murals. Al litoral ja no perduren, possiblement per l'erosió climàtica.

En el cas dels caçadors, hi ha unes vint temàtiques diferents: guerrers, especialistes rituals, dones, infants en escenes quotidianes, algunes còpules, recol·leccions de la mel, caceres, sacrificis humans, ajusticiaments amb arcs de figures que estan escapant... Els animals eren molt importants. Potser eren enllaços amb les forces sobrenaturals. Si les pintaven, era per educar i preparar els nous caçadors. Les pintures tenien usos múltiples.

El concepte de felicitat és complex, però crec que els grups que vivien en harmonia amb la natura eren més feliços. El neolític va ser terrible. L'inici de l'agricultura i la ramaderia, amb una major inversió de temps i més preocupacions, va ocasionar inicialment un descens de l'esperança de vida. Els caçadors eren uns depredadors dins el sistema, però no es preocupaven de transformar-lo. Formaven part d'un ecosistema.