Crítica
teatre
Genial ‘im-marse-ió'
de Marsé i Sisa amb naturalitat, i alhora, màgica
Immersió en Marsé en tota regla. Sense por, ni xarxes. Sense cap protecció. Llegir Marsé és omplir-se de saliva la boca per voler evocar les paraules escrites; notar fred als peus perquè la urgència de llegir-lo no permet trobar el lloc més idoni; i copsar com la voluntat de saber com es trenca l'aventi, pateix el fre dels adjectius i les imatges d'una Barcelona de perdedors.
Aquests són els elements que també transiten en l'espectacle, amb dramatúrgia de Pau Miró, que ha fet a partir de recosir aventis de Marsé. I no només això: el director Oriol Broggi aconsegueix que soni agermanat, però amb la seva nota de color particular, l'univers quasi galàctic de Sisa. Tot roda amb una naturalitat que sembla impossible per cosir dos universos tan personals. Però Broggi ho aconsegueix i emocionant els porus del públic, i espigolant rèpliques de personatges literaris. Torna a repartir el text d'un monòleg d'un personatge en
un grup d'actors que tracten el text en primera persona sense permetre pausa entre una frase d'una i la de l'altra (que ja va meravellar a La mort d'Ivan Ilitx, per exemple).
La proposta escènica trasllada a una sala de ball tronada, que en realitat és una clavaguera, un amagatall pudent, una cambra d'una noia malalta amb els pulmons desfent-se-li abans que dels seus pits brolli llet, o el portal on la canalla s'amaga de les obligacions familiars per construir el seu món ideal i imperfecte a partir de les pel·lícules de cines de doble sessió de barri. És una meravella, en definitiva.
Hi vagin, i prou.
Broggi torna a la persuasió de 28 i mig (en aquell cas amarat de Fellini) però ara hi escriu una preciosa i dolorosa crònica de la Barcelona grisa, poruga, vençuda del primer franquisme. En aquesta desolació, hi apareix algun esclat com, sí, el Setè cel, al primer petó.
Les interpretacions de tots els actors /intèrprets es mereixen una aclamació. I, sobretot, perquè hi ha un treballar coral, gens estrident, que fa viatjar l'espectador del riure a
la pell de gallina. Im-marse-ió fins al fons!
