cultura
Ramon Gener
especialista en òpera
“L'òpera viu la dictadura dels directors d'escena”
Si Wagner i Verdi em fascinen és perquè crec que m'hauria agradat viure el segle XIX
El seu to proper i apassionat l'ha convertit en un dels divulgadors musicals més atípics del país. Ramon Gener, després del gran èxit del programa Òpera en texans, comparteix les seves dèries en el llibre Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres).
Frank Zappa deia que parlar de música era com “ballar arquitectura”, però en canvi hi ha qui creu que només hi ha una cosa millor que la música: parlar de música.
Parlar de música és millor que la música, però hi ha, fins i tot, una cosa millor: cantar amb altra gent, que és l'experiència més mística que existeix. De Zappa escolliria una altra frase, que surt en el meu llibre: “La ment és com un paracaigudes, que només té utilitat quan està obert.” Ve a ser el mateix, crec. L'exercici més gran d'imaginació, la més gran felicitat, és cantar amb els altres.
Quin va ser el moment precís en què es va adonar que la música seria tan important per a vostè?
Una nit a casa meva, tot escoltant La Bohème. Tota la vida que la sentia, però escoltar-la, no l'havia escoltat mai. Em vaig adonar que allò era el que volia. Me la va fer escoltar Victòria dels Àngels [qui el va empènyer a fer classes de cant] i mai no li estaré prou agraït.
A casa hi tenia ple de discos, de ben petit ja anava al Liceu... i va sortir, tanmateix, escaldat del conservatori. Què cal fer, doncs, per transmetre a un fill la passió de la música?
A casa érem tres germans, tots vam tenir el mateix, i uns vam sortir d'una manera i, els altres, d'una altra. Cal, suposo, assenyalar una miqueta el camí, però tenir ben clar, no obstant això, que la gràcia de la vida és deixar els fills que siguin com vulguin ser, la qual cosa és molt fàcil de dir però pràcticament impossible d'aconseguir.
Els fills d'ara, si volen, es poden descarregar en pocs minuts totes les simfonies de Beethoven. Com es pot digerir, una cosa així?
Cadascú té una relació articular amb la música diferent, i es fa molt difícil poder dir quina és la bona i quina la dolenta. Jo em passo la vida escoltant música i, per tant, vaig avançant, però em costa molt anar passant etapes, ja que tinc sempre la sensació de no haver acabat d'entendre el que estava escoltant. És una mica, tot plegat, com quan algú em pregunta quina música s'ha de posar per treballar. Jo no escolto música quan treballo, tot s'atura, però respecto qui es posa la quarta simfonia de Brahms per rentar plats.
Al llibre parla amb entusiasme de Bruce Springsteen, Elton John i Johnny Cash... Quina importància té per a vostè la música moderna?
Molta. La música no es bona ni dolenta perquè sigui clàssica o moderna. M'encanten els bons músics, els d'ara també. Que jo tingui una connexió més gran amb Mozart és perquè m'evoca la segona meitat del segle XVIII, un període que he estudiat moltíssim, i si Verdi o Wagner m'entusiasmen és perquè sempre he pensat que m'hauria agradat viure el segle XIX. Són, per tant, detalls molt personals. Encara hi ha qui t'acusa d'heretge quan dius això, però... qui pot dir que aquests que anomenes no són músics grandiosos?
Què és ser un músic grandiós?
Ser capaç d'explicar una cosa que sigui transcendental per a l'oïdor. La música pot ser entreteniment, que també està bé, però alhora et pot fer reflexionar sobre qui ets, què ets, per què ets... quan això passa, aquella música té un plus. Davant d'això és impossible fer mala música.
Això ho han aconseguit músics amb molt poca qualitat tècnica, al llarg de la història...
Sí, és clar. Hem passat pel segle XX, hi ha moltes maneres de fer música. Si cantes La Bohème, naturalment has d'afinar, perquè és una música que consisteix precisament a afinar, però un cantant de punk pot estar-te dient també coses molt importància, i la gràcia pot radicar... en el fet de desafinar.
Quan vaig a l'òpera encara m'incomoden els “buuuuús” que s'enduen sovint els directors d'escena...
L'òpera ha passat per diferents moments, i en cadascun d'aquests moments hi ha hagut una dictadura: la dels castrati, les prime donne, els directors d'orquestra, els tenors... i ara vivim la dels directors d'escena, que ara són pràcticament uns déus. Sembla que no podem representar les òperes de Verdi, Wagner o Mozart com s'ha fet sempre sinó que calgui trobar una altra cosa. No entro a valorar-ho, simplement constato que això a molta gent la incomoda i la violenta. I el públic de l'òpera no té pèls a la llengua. Ni aquí ni enlloc.
Un geni sempre ha de patir?
El concepte geni és una invenció del segle XIX, de Beethoven, que és el primer que fa la música que vol, quan vol i perquè vol. Mozart és el primer que ho intenta, i quasi ho aconsegueix, però no havia arribat encara l'època del geni, que és una concepció pròpia del romanticisme, que l'equipara amb patiment. Ens ha quedat, doncs, aquesta visió malaltissa del romanticisme. Si fas un disc i es ven molt, el problema és teu per fer-ne un altre que es vengui igualment bé. Michael Jackson, per exemple, no va poder -ho suportar. Es va arribar a pensar que era un geni i no va tenir aquesta relació saludable, de distància, amb la creació.
I a Beethoven... què li diria?
És l'home de qui he aconseguit aprendre més coses. A qualsevol lloc del món on he vist interpretar la cinquena i la novena simfonia he constatat com tothom es transformava. Si el dia que em mori em trobo amb ell i em diu: “Escolta, Ramon, això no és pas el que havies d'explicar!”, em moriré de veritat. Però si em diu: “Ramon, ho has petat, era exactament això”, aleshores em moriré com l'home més feliç del món.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.