Llums i ombres

Samuel Beckett és d'una contundència apocalíptica. No té compassió amb el futur de la societat i imagina, a Els dies feliços, un univers a les acaballes. Emma Vilarasau ha volgut emprendre el repte de representar aquesta Winnie. És una decisió valenta, generosa, que li permet explotar un to enganyós: és amable però d'una radicalitat extrema. L'aire que li ha donat és de llum, d'una dona amb empenta, optimista, que s'emociona per tot allò que li recorda una vida convencional, de petites coses. En la segona part, el seu desig d'optimisme resultarà insultant i impossible; com un nou engany per no embogir, ara que ja no pot ni obviar el dolor. Necessita l'acompanyament de Willie, una ombra, un home a les acaballes que sembla que està de tornada de tot però que posteriorment es descobreix un romàntic desesperat que ha perdut la capacitat de connectar-se amb el món racional.

L'espai que es proposa és massa clàssic; amb una Winnie que apareix ensorrada fins a la cintura. Sobta que ja tingui tan ben assumida aquesta situació. Hi conviu, sembla que amb un estoïcisme lloable. Però envejarà aquella parella que viatja pel desert i que ben bé podrien ser Fando y Lis que imaginava Fernando Arrabal. Un món d'una sordidesa extrema que flirteja amb un teatre de l'absurd per incomprensible.

El treball de Vilarasau (sobretot més profund en la segona part) podria respondre molt millor sense la necessitat d'una escenografia corpòria, que allunya més que apropa. En canvi, el joc de llums, subtil, vesteix molt bé l'evolució del personatge. Un text conceptual com el de Beckett no necessita d'una evidència física. L'ànima seria més feridora si la incapacitat de moviment fos més abstracta que física. Va sent hora que s'estalviï aquella compressió física vàlida per a la construcció del personatge però prescindible per a la seva presentació. Hi ha exemples vàlids i recents com ara Moro com a país, amb Màrcia Cisteró, i Vostè ja ho entendrà, amb Carme Sansa.