Només en un pla de dignitat i d'igualtat

Quan sentim o llegim alguna de les declaracions dels intel·lectuals espanyols i catalanoespanyols sobre el procés separatista, assegurant que no és més que un invent recent, creat, promocionat i incentivat per les elits polítiques catalanes, si no tenim ganes de riure (per no plorar), el millor que podem fer és buscar refugi en l'illa de Robinson d'alguns dels llibres escrits pels exiliats catalans de la Guerra Civil. Ens adonarem que aquell vell adagi nihil sub sole novum, si no es va crear pensant en l'Estat espanyol és perquè, per més que alguns ho afirmin així, fa dos mil anys no existia.

Aquesta acurada edició dels articles publicats a l'exili per Domènec Guansé suposa una molt escaient nova constatació de la immobilitat i la intransigència congènita de l'Espanya liderada i bastida al seu gust per la Castella imperialista.

Certament, l'escriptor tarragoní es planyia, sobretot, de l'infaust tràngol, personal i encara més col·lectiu –“serà exagerat de dir que tota la Catalunya intel·lectual es troba avui a l'exili?”–, que suposà la diàspora catalana, de la pèrdua irremeiable que implicà per al país que una de les generacions més brillants que havia tingut mai es veiés obligat a abandonar-lo per la força, “sense altre bagatge que una trista maleta, on hi havia tot allò que havien pogut salvar d'una vida d'intel·ligència, d'esforç i de treball”, però el retrat que ofereix de la societat espanyola és tan gris (per no dir negre) com actual i immediatament recognoscible.

De la societat espanyola franquista i d'aquells que no dubtaren a donar l'esquena a la seva terra i a fer costat als que la volien “sembrar […] de sal”: “No seran mai perdonats aquells que traeixin dintre dels seus cors Catalunya.” Perquè el gran problema, la gran infàmia, no provenia tant dels que ens atacaven, dels que pretenien anihilar-nos, sinó dels que els donaven suport; d'aquells catalans que no van ser capaços de fer-se dignes de Catalunya –per expressar-ho en els tan adients com exactes mots de Francesc Macià–. Com hauria canviat tot, assevera Guansé, “si els catalans haguessin sabut ésser, en aquest tombant històric, catalans i res més que catalans!”

I com haurien canviat, també, si llavors –com s'esdevé ara– tant la classe política espanyola com els catalans que els fan el joc, haguessin sabut mostrar-se a l'altura que les circumstàncies exigien, en comptes de mirar cap a una altra banda: “Tancar els ulls davant de les coses no és suficient perquè les coses deixin d'existir.”

Acabo amb una tan òbvia com magnífica reflexió del crític i novel·lista, que si no fos perquè els curadors del llibre, Montserrat Corretger i Francesc Foguet, indiquen que fou publicada a la revista Germanor de Santiago de Xile fa setanta-dos anys, hom pensaria que va ésser redactada abans d'ahir: “Catalunya voldrà ésser mestressa, sobirana dels seus destins, tant com qualsevol altre poble, i només en aquest pla de dignitat i d'igualtat podrà pactar amb els altres pobles de la Península o d'Europa.”