El gran atreviment psicalíptic
La revista ‘Papitu', creada per Feliu Elias, va representar dins de les publicacions d'humor satíric de principis del segle XX un toc de picantor eròtica en l'habitual crítica social i política que traspuaven les revistes il·lustrades de l'època
A principis del segle XX, i fins arribar a la Guerra Civil, Catalunya va viure un moment excels pel que fa a les publicacions satíriques que incidien en molts aspectes de la vida catalana, sobretot en l'efervescent, aleshores, vida urbana. Tal era el seu paper de crítica social i política que el 25 de novembre de 1905, un grup de 400 oficials de l'exèrcit espanyol assaltà la impremta i les redaccions de la revista Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya. Arran de l'assalt, amb el pretext d'un acudit de Junceda, el govern espanyol encara va repartir més llenya i va promulgar la llei de jurisdiccions, que restringia molt més la llibertat de prem-sa. Com a conseqüència d'aquest fet es va crear el moviment polític de la Solidaritat Catalana. I el catalanisme polític va agafar més consistència.
Tres anys després d'aquests fets que van representar el tancament de Cu-Cut! durant gairebé un any, va néixer, el 25 de novembre de 1908, la revista Papitu, d'una iniciativa de Feliu Elias, que s'havia donat a conèixer a Cu-cut! amb la signatura Apa, al costat de noms com ara Cornet, Junceda i Opisso. “Papitu va representar un revulsiu del moment intens que es vivia”, explica Jaume Capdevila, Kap, dibuixant, estudiós de la premsa humorística catalana i autor del llibre Papitu. Sátira, erotisme i provocació 1908-1937, en el qual també han col·laborat Josep Maria Cadena, Jordi Clapés, Jaume Collell, Jordi Farré, Maria Dasca, Jordi Riera, Sebastià Roig, Albert Rossich, Lluis Solà i Daschs i Joan Manuel Soldevilla. Segons explica Capdevila, Papitu va crear un nou espai dins del marc de les publicacions satíriques de l'època. “Hi havien tres grans publicacions: La Campana de Gràcia, força satírica amb gran consciència social que corresponia a l'esquerra radical; la publicació germana, L'Esquetlla de la Torratxa, d'ideologia progressista que es va desmarcar de Lerroux arran de l'assalt, i Cu-cut!, que representava la dreta catalanista. Papitu va afegir un nou component sensual al catalanisme d'uns i a l'anticlericalisme i la consciència social d'altres”, explica Capdevila. Aquest factor es deu a la procedència dels seus col·laboradors, molts d'ells del món de l'art i la creació, i que tenien un hedonisme molt més marcat i que a més de la crítica social i política mostraven la cara sensual de la vida expressada en joves atractives, homes galants i acudits picants. El caràcter més eròtic de la publicació es va potenciar sobretot amb el relleu d'Elias, que si bé hi va continuar col·laborant, ja no tenia tant de pes en la línia de la revista. “Es parla dels tres anys d'Elias al capdavant de la publicació, tot i que de fet només n'hi va estar un. Va entrar un nou editor que va rebaixar el to polític dels acudits, que donaven molts problemes, i va impulsar l'erotisme.”
Ben pagats
La revista es va redreçar econòmicament, ja que tot i que les vendes eren prou bones, Elias la gestionava generosament. Papitu pagava molt més que les altres revistes ja que considerava que el món de la creació, d'on ell provenia, havia d'estar ben pagat. “Si a L'Esquella cobraven tres pessetes per un acudit, al Papitu se'n pagaven deu.” El nom de Papitu, segons explica al llibre Josep Maria Cadena, prové de Joan Moles, jove polític d'esquerres, que assenyalant un contertulià va dir: “I per què no li posem com aquest: Papitu”. Es tractava de Josep Maria Pascual, redactor de La Publicitat i gran especialista en òpera.
A més dels incidents amb les autoritats, Papitu va tenir un enfrontament amb la dreta catalana poc després de sortir al carrer. La coberta del segon número, dibuixada per Junceda, no va agradar a la gent forta de la Lliga i va fer que tots els col·laboradors de Papitu, que també treballaven per a revistes afins a la dreta com ara Cu-Cut! i La Veu de Catalunya haguessin d'abandonar Papitu. Entre les plomes destacades hi havia les d'Eugeni d'Ors, Carner, Raventós i López Picó, a més dels dibuixants Junceda i Smith. Aquest enfrontament radicalitzarà molt més Papitu. Per Capdevila, Papitu era “una revista eròtica fresca, que jugava molt amb l'equívoc de les paraules més que amb les imatges explícites”. L'escriptor Francesc Pujols, que juntament amb el dibuixant Xavier Nogués, va ser un dels puntals de la revista, va incidir molt amb els jocs de paraules en què la qüestió hortofructícola deixava entreveure al·lusions al sexe. “Aquests equívocs vénen d'una pràctica popular molt arrelada a Catalunya, però amb el Papitu aquesta tradició es converteix en art”.
Si en l'evolució de la publicació, que va durar fins l'any 1937, en plena Guerra Civil, passant per períodes repressius com ara la dictadura de Primo de Rivera, es va intentar defugir la censura política, el to eròtic també li va causar força problemes. Quan es tancava la revista s'utilitzaven trucs com ara reaparèixer amb la capçalera modificada, com ara amb Paquitu. La publicació va tenir problemes fins i tot en la República
a causa d'un cert
moralisme de l'esquerra.
Aquesta línia relacionada amb el que s'anomenava revistes “galantes”, que se solien trobar a totes les barberies, van generar un humor eròtic, conegut com “psicalíptic”. Després de la guerra aquesta tradició no es va continuar, fins que es va retrobar, però en revistes d'àmbit estatal, quan Mingote “va començar a fer unes dones més voluptuoses”, diu Capdevila. A finals dels cinquanta van aparèixer Mata Ratos i Can Can, però molt lluny dels atreviments de Papitu. Una tradició humorística que continuaria, amb publicacions com ara El Papus, també d'àmbit estatal i en castellà. Però la premsa satírica en català ja no viuria aquell moment brillant del primer terç del segle XX.
Pel que f a a altres col·laboracions, Albert Rossich destaca els reculls de material ja publicat, que es van editar, juntament amb altres textos de caràcter eròtic i pornogràfic, en l'anomenada Biblioteca Papitu. Joan Manuel Soldevilla compara Papitu amb altres publicacions eròtiques de l'època, denominades eufemísticament psicalíptiques. Els dibuixos de Papitu van evolucionar des de la insinuació eròtica, a l'època de Primo de Rivera, fins a altres marcadament eròtics, en el moment de proclamació de la Segona República. Jordi Riera Pujal parla de Papitu en el període de la Guerra Civil i Maria Dasca remarca el llenguatge psicalíptic de Papitu. Al seu torn, Jordi Clapés fa un retrat de Feliu Elias; Jaume Collell analitza les vinculacions de Papitu en el món del music hall del Paral·lel; Sebastià Roig analitza l'estètica cubista de molts dels dibuixants; Lluís Solà i Dachs se centra en la figura de Francesc Pujols, i Jordi Farré parla de la gran longevitat de la revista. Capdevila clou el llibre amb una indexació dels principals col·laboradors de Papitu.
