Blanca Portillo, a la màquina del temps

L'irlandès Colm Tóibín, d'educació catòlica, imagina una veu diferent de la que sempre ha presentat l'Església per a la Verge Maria. La seva Maria no és divina, sinó que és humana, perquè mira Jesús com el seu fill i no com el Fill de Déu. Blanca Portillo és aquesta mare torturada per la incomprensió i la ràbia. Si ja va sorprendre la capacitat de transmetre la pèrdua en el personatge literari de Segismundo a La vida es sueño (Lliure, 2013) del segle d'or espanyol, ara recupera un personatge místic i el passa pel tamís de la fragilitat i d'una mirada profunda que projecta un dolor immens. Amb la funció, Portillo permet que la Verge Maria pensada per Tóibín es reconciliï del seu silenci de 2.000 anys i confessi. Portillo viu en una màquina del temps.

El testamento de María és, en realitat, un testimoni de Maria: és ella la que narra el que ha vist i viscut2.000 anys desprésgràcies a la màgia del teatre. Blanca Portillo és aquesta Maria que estima el seu marit i que no aconsegueix entendre el final del seu fill. Des que surt de casa que pren una volada incomprensible.

El personatge femení menja, es renta, feineja mentre explica el seu present estrany: protegida i vigilada alhora. El passat que volen sentir ells, per fer més elevada la gràcia divina, no es correspon amb la seva mirada. Ella reviu dialogant amb les parets aquells passatges que li provoquen un profund dolor, i una tremenda vergonya. Perquè va ser mare incompresa i perquè va ser mare covarda que no va acompanyar el fill tot el que caldria.

L'espai escènic és tàntric. La llum, molt mesurada, amb continus canvis per fer aflorar els espais i els tons del drama més adequats. L'espai, sonor, quasi imperceptible però alhora indispensable. Un treball molt intel·ligent per presentar un text difícil, complicat de fer atractiu a escena. Portillo sap cridar cap endins; generosa, mostra una profunditat als seus ulls com el pou en què es renta Maria.