DFW a distància curta

De vegades els llocs comuns són inqüestionables. Un d'ells és el que dóna a David Foster Wallace (1962-2008) la posició d'un dels autors més poderosos i influents de la narrativa occidental de finals del segle XX i principis del XXI. El seu respecte a la cultura (i addicte d'alguna manera al seu malestar i malenconia) i a la lletra sense perdre mai les ganes de jugar i subvertir formes, dimensions culturals i literàries generava detractors, sí, incomprensió, per descomptat, però de cada lector en treia un fan. I de cada fan, una màquina de recomanacions. Era tan intel·ligent com autoirònic, tan observador quan ficava la càmera cap a fora com cap a dins. Desmesurat o concís, encara quan errava el tir, DFW sempre volia dir alguna cosa, significar, donar nom a les bèsties del món. I fer-ho més difícil encara. Crear un mecanisme sofisticat i intel·lectualment potent amb materials de l'alta/baixa cultura però a la recerca de la emoció. A desemmascarar la Veritat amb paraules i una visió de l'enginy però sense perdre el nus a l'estómac. Només així podien fer literatura.

DFW només va fer a la seva vida un discurs. Va ser al 2005 a la cerimònia de graduació de Kenyon College. Amb tota llibertat. Que parlés com i del que volgués. El text que Edicions del Periscopi ens regala amb un excel·lent i recomanable pròleg de l'escriptor i periodista Vicenç Pagès Jordà, du per títol L'aigua és això. Breu i emocionant text molt DFW, encara que sobti la manca d'ironia. Un encert de l'autor, que sabia com condimentar els seus plats depenent del que demanaven aquests i no el que esperàvem.

L'aigua és això no és un sermó ni tampoc una sortida fàcil cap a l'emoció i la vida de veritat. És una invitació a saber pensar d'una altra manera. Lluitar contra els veritables perills del nostre temps. Ens hem convertit en els nostres tirans, en els nostres torturadors, i hem construït un regne per a nosaltres mateixos on no hi cap ningú: el nostre pensament.

La llibertat consisteix a triar, a pensar bé, a veure l'engany de les pulsions, a ser generós. Emociona i dol llegir aquestes paraules, una mena de SOS, una esperança per a algú que poc després i com a conseqüència de una depressió medicada des de més de 20 anys, es va penjar a casa seva. Coses com aquestes: “La llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una miríada de petits gestos ínfims i poc seductors, cada dia [...] L'alternativa és la inconsciència, la disposició natural per defecte, l'anar i venir fútil; la sensació constant, rosegadora, d'haver tingut i haver perdut una cosa infinita.”

“[La Veritat] parla d'arribar als trenta o potser fins i tot als cinquanta sense tenir ganes de clavar-te un tir al cap.”

Que ell no ho aconseguís no vol dir que no fos una veritat enlluernadora que no volen admetre.