Podemos

Mentre nosaltres busquem la foto d'una Espanya corrupta i antidemocràtica per ensenyar-la al món, l'Estat treballa cara endins per assegurar la unitat territorial a través de Podemos. El partit de Pablo Iglesias s'està convertint en l'excusa de tots els sectors que volen evitar un referèndum d'autodeterminació mantenint les aparences. Podemos va néixer com el partit de la ira però cada vegada més aspirarà a convertir-se en el partit de l'autoestima. La feina de maquillador de mòmies que va fer Felipe González durant la Transició ara sembla reservada a Pablo Iglesias, un noi que parla idiomes i que té un cert aire de professor universitari mileurista. Podemos és la resposta adolescent de l'Estat espanyol a les pulsions adolescents de l'independentisme. La mateixa rebel·lia calculada, la mateixa retòrica regeneracionista, però res de tocar el rei, ni l'exèrcit ni l'església. Si el president Mas hagués mantingut el 9-N com estava, Podemos s'hauria hagut de posicionar contra l'statu quo i tindríem un conflicte de legitimitats i una crisi constitucional profunda. El gest de desobediència, però, ha sigut tan petit, que Podemos pot fer un discurs reformista sense perdre el prestigi i els partidaris de la unitat en tenen prou de promocionar-lo com una alternativa a les esbravades de l'independentisme. La Generalitat ha buscat una desobediència estètica, i els espanyols han generat un partit d'esquerres per canalitzar la desmoralització desencadenada per les reivindicacions de Catalunya. Podemos és l'excusa que CiU necessita per esgotar la legislatura alimentant el discurs de Miquel Iceta d'un referèndum pactat quan Madrid sigui més feble. Podemos és el partit que promet d'obrir noves expectatives als joves socialistes i federalistes. Podemos suavitza el legalisme del PP mentre l'Estat va guanyant temps per articular una resposta política. Podemos és un bon mirall de les nostres vacil·lacions i inconsistències. A partir de dilluns, després del triomfalisme, jo no li trauria l'ull de sobre.