Prou de parar la galta

Formo part d'un col·lectiu que darrerament ha tingut el gloriós mèrit de ser l'ase de les garrotades de ciutadans poc o molt malintencionats i amb graus diversos d'informació/desinformació... però que també rep des de l'administració de qui depèn i fins de la CEOE. Sí: sóc funcionària. I no penso demanar perdó per això. De  fet, ser funcionari no és res més que una circumstància administrativa. Feines com les nostres, en què tractem directament amb material tan delicat com persones, van més enllà de l'etiqueta... Són feines en què bona part hem entrat per vocació. No sóc, però, ingènua: el col·lectiu és prou gran perquè hi puguem comptar una presència gens innòcua de “companys” que no tenen més vocació que fer créixer la mala fama del funcionariat. Jo també crec que ser funcionari no ha de suposar ocupar amb caràcter vitalici un lloc de treball per al qual decididament no se serveix. Dit això, em dol continuar sentint les mateixes fal·làcies: que els professors no treballem prou hores, que fem massa vacances, que som els únics culpables del fracàs del sistema educatiu i fins de la mala educació de molts joves! Mentrestant fem d'ensenyants, d'educadors, de psicòlegs, de guàrdies, de confessors, de mames i de cap de turc... o això voldrien!

De tant en tant, a més, algun periodista –i no parlem ja de molts tertulians– contribueix a enterbolir més les coses. Quin mal que fan els periodistes que desinformen! Els professors no tenim dies de lliure disposició, ni dietes, ni tiquets de menjador... ni plus de perillositat! En canvi, tenim a sobre molta pressió. Perquè la crisi també ens afecta, tant a  a la feina, com a la nòmina. La nostra no és una feina d'oficina de 8 a 2... No abaixem mai persianes! I ja en tenim ben bé prou de parar la galta: davant les famílies, davant l'administració, davant els mitjans i davant la incompetència de certs col·legues!