Preferents: solució insuficient
El govern espanyol ha obert la porta a una solució parcial al problema de les preferents i el deute subordinat. Es tractava d'uns instruments que moltes persones van contractar pensant-se que eren tan segurs com un dipòsit d'estalvi, quan els fets han demostrat que no. Pitjor encara: en una crisi intensa com l'actual hi havia el risc de perdre tot el capital perquè no estava assegurat. Les entitats es van escudar i s'escuden en els contractes que els dipositants van firmar. Però aquests instruments són complexos, i la realitat demostra que molts dels 600.000 afectats van firmar de bona fe confiant en l'empleat que li oferia el producte, en un clar exemple, en alguns casos, d'abús de confiança.
La solució oficial és que tothom que se senti enganyat opti per una de les dues fórmules: o anar a la justícia o anar a l'arbitratge. Si en aquestes instàncies queda demostrat que hi va haver engany, llavors recuperarà els diners gràcies a una aportació extraordinària de la banca al fons de garantia. Si no es pot demostrar, haurà de patir un quitament del 61%. La liquidació no serà automàtica, sinó a través d'un complex mecanisme en el qual es poden patir més pèrdues. La solució, doncs, és insatisfactòria.
El govern espanyol s'ha vist obligat a fer veure que donava una solució a aquest problema perquè té oberts molts fronts socials. Calia un gest, perquè és difícil explicar a la població que hi ha diners públics per rescatar els bancs, però no per compensar les persones que van ser sorpreses en la seva bona fe. La solució arbitrada ara no satisfarà ningú, sobretot perquè queda per definir com se sabrà si una persona va invertir enganyada o no.