El català, un idioma amb nervi

Les dades del prestigiós estudi elaborat per la Xarxa Cruscat de l'Institut d'Estudis Catalans conviden a un optimisme vigilant respecte de la situació de la llengua d'aquest país. Més que cap altre idioma al món amb un nombre similar de parlants, el català basa la seva supervivència en el compromís dels seus usuaris i en la resistència contra un estat que vol anihilar, marginar i residualitzar amb totes les forces part del seu patrimoni lingüístic en comptes de preservar-lo i potenciar-lo de manera adequada i justa.

El català té més parlants que mai i disposa d'un dinamisme i una vitalitat molt per sobre d'altres llengües amb un nombre d'usuaris similar o fins i tot superior. Una mala salut de ferro, perquè aquest creixement té lloc, com recull l'estudi, en un context “anòmal” i en un “entorn sociopolític advers”, especialment en els territoris de parla catalana de fora de Catalunya. Els catalanoparlants, en aquest escenari, necessiten cada cop amb més urgència que l'ús de la seva llengua en molts àmbits en què troba hostilitat sigui un acte de normalitat i no pas un exercici de resistència o militància. En un país normal, la llengua no és una eina de militància, sinó simplement un instrument de relacions humanes. Si això no és així a Catalunya, a banda de l'autocrítica que molts parlants que en fan una renúncia habitual haurien de fer, hi ha la pressió mediàtica, judicial i política.

Cada nou estudi o informe sobre el català posa en evidència que la supervivència a mitjà termini d'una llengua perseguida com és la catalana és una qüestió purament política. Sense un estat protector no hi ha llengua.