Trossos

Banderes

Un aplaudiment pel gest de Puyol i Xavi, de Piqué i de Cesc de fer servir la bandera catalana en les celebracions del Mundial. No era un gest fàcil, tot i que hauria de ser-ho. Té per a ells més cost i més risc professional sortir amb la senyera en plena marea roja que per mi sortir amb una estelada al passeig de Gràcia. També és més útil i valuós. Si més no, desactiva o dificulta l'ús de l'eufòria per la roja contra el fet català.

Balcons

Hi ha hagut força banderes espanyoles en balcons de Catalunya. Desigualment repartides. En alguns casos, eren banderes afirmatives. N'hi havia fins i tot –poques– combinades amb la del Barça o la catalana. Però un percentatge, gran o petit, de les espanyoles s'exhibien com una forma de refús a la catalana. Com un gest de confrontació. I això és el que desactiven els jugadors: per celebrar un gol de Puyol, com pots rebutjar la bandera a la qual Puyol fa un petó?

Barris

En els centres hi havia menys banderes espanyoles, que competien amb les catalanes. Moltes, i sense competència, en els barris perifèrics. Uns barris avui més polaritzats per la nova immigració que per la qüestió catalana. Potser algunes banderes eren l'afirmació de la vella immigració respecte a la nova –nosaltres som d'aquí– i unes altres, l'afirmació dels nouvinguts: volem ser d'aquí. Molts nous immigrants anaven aquests dies amb la samarreta vermella! Però uns i altres, per afirmar-se, no posaven la catalana.