Estampes ultralocals

El presentisme globalitzador ha donat ales a un moviment contrari, que no és nou però que en els darrers anys ha pres una força inusitada. Em refereixo a la història local, representada, entre d'altres, per la col·lecció L'Abans de l'editorial Efadós, especialitzada a recopilar la memòria fotogràfica poble a poble, ciutat a ciutat, en edicions de luxe. Acaba d'aparèixer el volum dedicat a la ciutat de Figueres, preparat per Enric Pujol i Jordi Roig, que supera les vuit-centes pàgines i pesa uns quatre quilograms. Juntament amb els recents Figueres en primera persona i el Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà, s'afegeix a l'oferta de llibres de sobretaula, on els lectors de la ciutat juguen a trobar-hi avis i besavis, veïns i saludats, a endevinar-hi edificis desapareguts i carrers sense asfaltar.

Roland Barthes va certificar que la fotografia dóna fe del que era i ha deixat de ser. Fullejar Figueres. Recull gràfic: 1875-1967 serveix per recordar un bon nombre d'elements que han desaparegut del paisatge urbà: la Cambra Agrària, el cinema Juncària, l'església de Sant Baldiri, la llotja atapeïda de la Sala Edison, els pilars truncats de l'aqüeducte del castell, l'home que torrava castanyes en un tren de fireta... Perquè ningú no es deixi endur per la nostàlgia, el llibre inclou també desaparicions felices: la parafernàlia falangista, la benedicció d'automòbils el dia de Sant Cristòfol, el crucifix clavat a la bandera d'Espanya al damunt de la pissarra de l'aula.

Més enllà dels records compartits, el mèrit d'aquest llibre és revelar fotografies insospitades, potser oblidades, com la que mostra una colla de soldats uniformats ballant sardanes a la plaça de l'Ajuntament, o el gran nombre de rètols modernistes que anunciaven productes locals a les cruïlles. El llibre recull moltes imatges inèdites, però la que m'ha agradat més ja la coneixia: hi trobem amuntegats, entre patums de diverses categories, el bo i millor de l'Empordà de la primera meitat de segle: el jove Salvador Dalí amb bastó i espardenyes de vetes, l'historiador Alexandre Deulofeu amb ulleres de muntura rodona i, asseguda amb el vano a la mà, Lídia de Cadaqués, el no-va-més de la paranoia més original i genuïna: tres personatges que van assolir l'universal a través de l'ultralocal.