La felicitat i el coixí

La felicitat col·lectiva no existeix. Si algun dia la sentiu prometre, no hi perdeu gaire el temps.

Cal retornar sempre a Pla i, com veieu per la frase que acabeu de llegir, ens convé més encara llegir-lo quan s'acosta una campanya electoral (i ja em direu, en aquest país, quan no se n'acosta alguna!). L'asseveració “la felicitat col·lectiva no existeix” és l'arrencada de l'escrit Sobre la felicitat, inclòs al recull Articles amb cua. Hi he anat a parar a partir d'una frase que es veu que vaig guardar un dia, fa temps, perquè em va cridar l'atenció i, ves per on, aquests dies m'ha fet servei. Diu Josep Pla que a partir dels cinquanta anys som més feliços perquè, quan arribem en aquesta edat “Hem donat moltes voltes al coixí i finalment hem trobat la posició justa.” És a dir: la felicitat, quan ens anem fent grans, s'assembla molt a la comoditat, no? Hi estic força d'acord: sentir-se còmoda amb una mateixa, còmoda a casa (la comoditat inclou avenir-se amb el marit, tenir una butaca per llegir sense que ens faci mal l'esquena, poder posar flors fresques als racons...), sentir-se professionalment còmoda.

També diu el savi de Llofriu que, als cinquanta anys, ja les has vist de tots colors i “ens hem anat acostumant a les incidències”, fins i tot a les greus, com la mort de persones estimades i/o conegudes.

“Si girem la vista enrere, apareix la successiva fila dels amics i coneguts que han passat avall i caigueren a la vora del camí. L'espectacle és depriment, però contribueix a reforçar la pròpia importància, l'excel·lent idea que tenim de nosaltres mateixos. La desaparició dels altres reforça el propi egoisme. Ens tornem presentistes. Descobrim les coses concretes, i això fa que aquest sigui el període de la vida humana menys ensopit”, diu Pla. I trobo que té raó. Però penso que, als vint anys, ningú no s'ho creuria si li diguessin que la vida comença a fer-se realment interessant després de fer-ne cinquanta. Però l'escriptor empordanès n'està convençut i em convenç amb aquesta frase que rebla el clau: “Al moment en què tot el que us rodeja us parla de la fugacitat de tot, apareix el gust saborós, concret, de la vida.” No estaria gens malament que ens ho advertissin abans, que tot acabarà passant, que tot desapareix, que tot és fugaç.

Com diu aquell refrany francès “si la jeunesse savait, si la vieillesse pouvait”!