La reiterada frustració dels catalans

He escoltat en molts moments, per part de polítics de “primera línia” (de foc?), una coartada perfecta per evitar un pronunciament favorable sobre una qüestió concreta; és habitual sentir expressions com ara “...aquesta posició, aquest objectiu, en no aconseguir-se, generaria frustració al poble de Catalunya”. Insisteixo, ho he escoltat moltes vegades i per boca de representants de tots els colors de l'arc de Sant Martí polític. D'uns més que d'altres, també és veritat! Expressions que van precedides d'un, per exemple: “Jo penso que això pot arribar a ser bo, però com que no sabem segur si ens ho donaran, o si ho aconseguirem, no podem ni plantejar-ho, perquè, si no, generem frustració a l'immadur (això ho dic jo) poble de Catalunya...”. Em permeto fer-hi alguna reflexió.

En política, en els objectius polítics, amb voluntat de transformar i millorar la societat, ser ambiciosos ha de ser una prioritat. Segurament també en molts altres àmbits de la vida, el professional, el de l'amistat... hauríem de prioritzar ser ambiciosos, voler més. Sóc conscient que aquesta paraula té, o pot tenir, si és de manera desmesurada i sense altres valors i contrapesos, una connotació negativa. L'ambició pot arribar a ser malaltissa, i no bona, en excés. Per tant, crec que en política i en els seus objectius, l'ingredient de l'ambició ha de ser-hi present, com també el factor de ser previsors, el del consens, el fet d'entendre i positivar la incertesa (no podem exigir saber-ho tot al 100 per cent, per anticipar-nos), com a mecanismes per realment fer avançar les coses de manera decidida. La situació econòmica, però no només econòmica sinó amb l'afectació amb moltes i diverses cares de la vida, fa que s'hagin de prendre decisions; és un moment en què cal endevinar amb un punt de risc les decisions prenent com a base una certa ruta predefinida. I aquí, per mi, és un bon moment per ser ambiciosos, pel bé, pel futur i sobretot per la felicitat de la gent que vivim en aquest país.

El que sí que genera frustració és veure com tots els estudis apunten a un creixement de la població favorable a la plena sobirania del país i que els partits amb més escons ho ignorin. Fa una setmana, el president Montilla, com a primer secretari del PSC, en referència al concert econòmic i l'estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics que avalava aquest camí, titllava la proposta “d'impossible” i vaticinava que “comportarà més frustració per al país”. També el secretari general de CiU i candidat a les pròximes eleccions espanyoles, Josep Antoni Duran i Lleida, en unes declaracions del 5 d'abril del 2011, després que el president Pujol abracés el camí independentista, deia: “No em deixaré arrossegar pel corrent independentista que hi ha en la política catalana, perquè pot provocar divisió i frustració per la seva inviabilitat.”

És l'hora que les urnes escullin aquells que abans, enmig i després d'eleccions defensem el mateix projecte de país. Sense ambigüitats ni matisos. El país no es pot permetre més excuses de frustració, ni tampoc deixar de ser ambiciós per la nostra gent.